Trobada a Vilafranca

Torno a mirar-me el reportatge de Televisió de Vilafranca que recull la visita que va fer-hi ja fa unes quantes setmanes el president d’Aragó Marcelino Iglesias. El format informatiu de la televisió local permet entrar molt més en el detall que els informatius a l’ús de les grans cadenes televisives, i és d’agrair perquè la percepció que es té d’un mateix fet varia substancialment.

Iglesias hi acudia per invitació de l’alcalde Òscar Tena, alhora president del PSPV-PSOE, de manera que la visita tenia un doble sentit: protocolari i de partit, d’aquí la presència de dirigents socialistes valencians, encapçalats per Jorge Alarte, que s’ha aficionat d’allò més a Vilafranca des del moment que té el seu alcalde com a president del partit que dirigeix. Així com el pes institucional valencià es limitava a l’alcalde de Vilafranca, ja que cap altra instància institucional d’àmbit valencià està ocupada per socialistes, Iglesias hi acudia amb el president de la Diputació de Terol, Antonio Arrufat.

D’entrada, tres coses criden l’atenció. En primer lloc, el desenvolupament protocolari de la visita, a l’altura de les circumstàncies, amb parlaments de caràcter polític substanciosos, gairebé diplomàtics.

En segon lloc, la prolixitat en la roda de premsa a peu dret que prèviament a l’acte diguem-ne oficial fan els tres protagonistes que capten l’atenció del reportatge. Prolixitat, tacte i explicacions entenedores dels posicionaments de cadascú: Iglesias dóna per superat el conflicte originat pel PHN i la reivindicació transvasista valenciana; Alarte s’hi refereix expressament i deixa clar el seu posicionament ambigu: no diu que estiga en desacord amb la reivindicació transvasista, fa saber que segons el lloc que s’ocupa toca defensar segons què i mirà al futur, que sempre fa de bon mirar.

En tercer lloc, no deixa de ser fins i tot una mica còmic que tots els parlaments oficials siguen en castellà. Només Alarte apareix parlant en valencià a la roda de premsa, en ser preguntat pel transvasament. Tenint en compte que Marcelino Iglesias és de Bonansa, a l’Alta Ribagorça, i Antonio Arrufat de la Sorollera, avui en la demarcació comarcal del Baix Aragó, i són, per tant, catalanoparlants. Veure’ls parlar tots en castellà resulta d’un regust predemocràtic inquietant.

És clar que Iglesias i Arrufat tenen un problema punyent en aquest sentit. Són catalanoparlants que ocupen llocs institucionals en una comunitat autònoma amb tres llegües: castellà, català i aragonès, de les quals només el castellà és oficial i les altres no passen d’allò del “respeto y protección” de la Constitució. Després de nou anys al govern, Iglesias ha estat incapaç de portar a la pràctica la seua promesa d’una Llei de Llengües que establisca el reconeixement oficial d’aquesta diversitat lingüística, de manera que els usuaris del català i de l’aragonès són tractats com una minoria marginal. Qualsevol concessió en aquest sentit és aprofitada per qui a l’Aragó trau partit de la xenofòbia. De manera que ni tan sols en una ocasió com aquesta, en una visita que els mateixos dirigents socialistes valencians qualificarien d’històrica, no hi caben més d’uns pocs topònims pronunciats en la llengua del poble valencià. I no es pot dir que els amfitrions estigueren poc o molt distrets al respecte. A la roda de premsa Alarte va contestar en valencià. Per tant l’ús del castellà en les paraules oficials és intencionat. D’aquí el regust predemocràtic.

No hi ha res a dir sobre l’objectiu principal de la trobada: formar lobby perquè la prolongació de l’A-68 seguisca l’itinerari de l’N-232 fins a Vinaròs. Al capdavall cadascú ha de mirar pels seus interessos. Per cert: ara no em vénen al pensament les trobades d’alt nivell dels dirigents socialistes valencians per a impulsar l’enllaç de l’AVE entre València i Barcelona… Deu ser que encara no s’hi han posat.

En qualsevol cas, modestament: ¿no és una contradicció que el president d’Aragó invoque, com va fer a Vilafranca, la tradició política compartida d’estat compost, de caire netament federal, basada en el respecte de la diferència, alhora que no oficialitza en el territori de la seua competència totes les llengües que s’hi parlen històricament? Si dóna per superat el conflicte del transvasament de l’Ebre, segur que el conflicte que sense dubte li suposa ordenar els usos lingüístics oficials que se li reclamen des de la Franja, per exemple en boca de les associacions culturals del Matarranya, no és tan difícil de superar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s