Toponímia de Xert

Durant les vacances de Nadal, assistim a la presentació del llibre La toponímia urbana de Xert. El poble vell (segles XIX-XX), del professor Josep Meseguer-Carbó, fill del mateix poble. El llibre ha estat editat per la Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, cosa que no deixa de ser curiosa atès que que es tracta d’una entitat de caràcter netament econòmic que no té entre els seus objectius prioritaris l’estudi de la cultura immaterial. El llibre ha estat distribuït entre els associats com a obsequi nadalenc. L’àmbit de difusió és, doncs, estrictament local. Així és que no n’ha parlat cap mitjà de comunicació de la Ilercavònia, que jo sàpiga. En aquestes coses, sol passar que la mateixa publicació del llibre ja suposa un esforç i un assoliment tals que es dóna per bo un objectiu que no és més que el començament de la seua possible projecció. I penso que el contingut del llibre val la pena de ser no tan sols difós sinó pres en consideració com a model de gestió del patrimoni cultural i identitari. En qualsevol cas, seria una pena que passés del tot desapercebut més enllà dels estrictes límits del terme municipal. Una altra cosa són els àmbits acadèmics o tècnics que es dediquen a aquestes coses de manera especialitzada, on de ben segur l’autor ja deu haver-lo fet córrer.

Al saló multiusos de Xert, on es fa la presentació, de la mà de l’associació cultural Font de l’Albi, en aquestes dates de l’any hi fa una gelor de no traure’s l’abric. Malgrat la demografia, l’acte registra una entrada prou nodrida i els parlaments responen a les expectatives. La toponímia urbana de Xert és el resultat d’un encàrrec de l’Ajuntament a l’associació cultural per a la retolació dels carrers del poble vell en valencià, en atenció a la tradició del nomenclàtor i les denominacions populars. Josep Meseguer és la persona que assumeix l’estudi previ i la redacció de la proposta. Cal entendre que aquest estudi parteix de fonts primàries: els llibres de partides de naixements des de 1876, conservats a l’arxiu municipal, i les plaques de noms de carrers vigents, penjades a la via pública, així com altres de conservades als magatzems municipals, corresponents majoritàriament a les èpoques de la II República i la dictadura franquista. L’àmbit d’estudi se situa clarament en el terreny de la filologia catalana.

D’aquesta manera, el llibre ressegueix tots i cada un dels carrers del poble vell, en fa la descripció geogràfica, en comenta la documentació relacionada i formula una proposta de denominació del topònim menor. L’estudi es completa amb el comentari de les possibles solucions i dels criteris adoptats per a la resolució de cada cas. En definitiva, es tracta d’un sòlid estudi argumentat que rehabilita amb una cura exquisida les denominacions tradicionals i populars dels carrers d’aquesta part del poble. Potser hi haja qui pense que, al capdavall, es tracta d’un exercici més o menys prescindible. La denominació de les vies públiques, com a element simbòlic de caràcter eminentment polític, ha estat subjecta en la nostra història moderna a les giragonses polítiques que en determinen l’oficialitat. El que el llibre mostra són quatre estadis: el precedent a la II República, el del règim republicà, el del franquisme i l’existent entre 1987 i 2008. Atenció: parant esment de quan es produeix el canvi de denominació de carrers es pot tindre idea de quan es produeixen canvis polítics substancials a nivell municipal. Això de banda, l’estudi i l’assumpció oficial de la denominació única valenciana que proposa suposa també una fita en aquest sentit. I si s’ha de descriure quins són els valors polítics que romanen darrere aquesta oficialització cal dir que la recuperació dels noms tradicionals i populars és una mostra d’autocentrament cultural i cívic sense precedents i un model per ordenar el nomenclàtor en atenció a criteris de racionalització, autenticitat i respecte per la personalitat històrica del poble.

L’Ajuntament de Xert va adoptar la proposta formulada per Josep Meseguer-Carbó per unanimitat. Això i el fet que l’oficialització de la proposta desembocarà en canvis efectius, com ara els noms que apareixen en els aparells de navegació i guiatge dels automòbils, són una mostra de normalització lingüística i cultural molt important.

Ara, els responsables municipals podrien plantejar-se si la banda sonora que s’empra en el sistema de megafonia del poble no seria susceptible de seguir les passes de la retolació dels carrers. El gènere de la ranxera mexicana, sent del tot respectable com a gènere musical, no respon gens ni mica als criteris de tradició i autenticitat adoptats en el cas de la retolació dels carrers. Al poble mateix hi ha agrupacions musicals i de cant que podrien fer una contribució en aquest sentit. Al capdavall, la ranxera mexicana no deixa de ser una mostra d’acceptació del colonialisme. I de despersonalització.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s