Donar la gana

Han passat els dies i encara pego voltes a la controvèrsia lingüística engegada a Benicarló. A mi, això dels temes de la llengua, per formació i per deformació professional, sempre m’ha atret. Alhora, quan la temàtica entra en segons quines dinàmiques, més bé em causa repulsió. Recordo amb tendresa l’any 1994, un any important en la meua vida personal, quan vaig rebre el VII Premi de Contes de l’Associació Cultural Alambor de Benicarló. Es tracta d’un record que guardo com pa benit, perquè per a mi va ser el primer i perquè l’Alambor i els valors que encarna formen part del meu paisatge cultural i de la meua identitat. Per això, el catxull d’això de la llengua que s’ha engegat a l’ajuntament de Benicarló m’ha sorprès bastant. Deu ser per falta de contacte amb la realitat del dia a dia, però de totes maneres no deixa de cridar-me l’atenció.

L’ús públic de les llengües al nostre país pot estar més o menys ben organitzat i les lleis són clares i, alhora, deixen prou marge d’actuació i interpretació perquè, sense haver de recórrer cada dos per tres a la via judicial, la gent vaja apanyant-se bonament. Quan la llengua esdevé centre del debat polític, malament, perquè és una moneda de canvi de poc valor i molta liquiditat. Si són els dirigents polítics de l’àmbit que siga que promouen aquest debat, encara pitjor. Senyal que la faena de veritat no els apreta ni poc ni molt.

Llijo les cròniques periodístiques de Vinaròs News i Levante i no sé si posar-me a riure o plorar de vergonya aliena. Ja em perdonaran els lectors, però la inclinació malaltissa al comentari de text, disciplina pedagògica de la meua professió, m’indueix a comentar la frase clau de la cosa, pronunciada, segons les notícies que llijo, per l’alcalde de Benicarló, Marcelino Domingo: “Me dirijo a la gente en la lengua que me da la gana” (M’adreço a la gent en la llengua que em dóna la gana). Una anàlisi rigorosa de la semàntica d’aquesta oració condueix directament a una conclusió difícil de rebatre: no pot ser veritat. La literalitat de les paraules podria fer pensar que l’alcalde de Benicarló sap totes les llengües del món, cosa que li permetria efectivament fer el que diu. Sabem que no és així perquè no hi ha ningú al món que reunisca aquestes habilitats. Per tant, es pot deduir que la frase ha de tindre un sentit figurat o altre. Podria interpretar-se que en realitat, s’adreça a la gent en la llengua que li dóna la gana de les que ell pot parlar. No sé si s’adonen de la tautologia: si n’hi ha que no les coneix no pot ser que ho faça en la que li done la gana. Persisteix la possibilitat del sentit figurat. Pensem ara que, el que en realitat volia dir és que s’expressa amb llibertat en relació a la tria de llengua a l’hora d’adreçar-se a la gent. Deixant de banda el significat de la paraula “gent”, que ens portaria a un altra anàlisi sobre el concepte de la cosa pública, el que es pot deduir de les paraules de l’alcalde és que, independentment del que estableixen les lleis en relació a l’oficialitat de les llengües, ell s’adreça a la gent en la llengua que li dóna la gana. És a dir: no té en compte el que diuen les lleis. Home: si ho diu a la terrassa d’un bar fora d’hores de faena, no hi ha res a dir, però dient-ho en un ple municipal, no és un exemple gaire edificant. Imaginem la nota que en poden prendre els xiquets d’escola. Si no recordo malament, en un moment o altre, a escola s’ensenya quines són les llengües oficials d’un determinat territori regit per una determinada llei orgànica de l’estat anomenada estatut d’autonomia. Això vol dir que, en realitat, la gana de triar es limita només a dos llengües. I ací és quan s’arriba a l’explicació del sentit figurat.

Per definir-lo, cal tindre en compte que l’expressió “donar la gana” és exactament un col·loquialisme inadequat a la situació formal de comunicació en què va ser formulat. Això ho saben bé els examinadors de la prova de coneixements mitjans de valencià, entre altres. Vull dir que és penalitzable en una prova d’aquestes característiques. Les fonts d’informació no especifiquen en quina llengua de les que li dóna la gana parlar a l’alcalde de Benicarló quan s’adreça a la gent va dir-ho. Per tant, hem de deixar el comentari de text en aquest punt, perquè si no podríem començar a elucubrar.

En conclusió: hi ha d’haver algunes altres causes que donen sentit a les paraules comentades perquè de l’anàlisi del que poden voler dir per si mateixes se’n desprèn que són una absurditat integral.

A mode de suggeriment i per a recerques en aquest camp, apunto algunes possibles hipòtesis de treball: l’alcalde de Benicarló es passa per l’arc de triomf la legislació valenciana en matèria lingüística; la legislació valenciana en matèria lingüística és com un gelat llançat a la platja; la voluntat de l’equip de govern de l’ajuntament de Benicarló en matèria lingüística està clarament definida per l’objectiu de fer la vida impossible a qui no s’expresse en públic en la llengua que tothom té el dret d’usar i l’obligació de conèixer. Una anàlisi dels fonaments sociològics d’aquestes possibilitats podria evidenciar la persistència d’un búnquer-barraqueta que sempre ha tingut la mateixa actitud: l’assimilació i la despersonalització del que certa llei orgànica de l’estat anomenada estatut d’autonomia defineix com a nacionalitat històrica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s