Escampar la boira

Són vacances i sempre hi ha un moment per escampar la boira. I no és, en aquests dies d’hivern acabat d’estrenar, un dir de sentit metafòric. Els núvols baixos tapen la mola Murada i enfosqueixen el cel. Fa un temps dubtós, com de voler tornar a ploure.

Surto de Xert i prenc el camí de Catí, que és ben bé la porta de l’Alt Maestrat si es ve d’aquesta banda de la Ilercavònia. El poble està situat si fa o no fa a mig camí d’una cubeta allargada, una mena de corredor interior paral·lel a la costa, en realitat bastant poc transitat, entre Vinaròs i Vilafranca, alternatiu a altres vies. El paisatge catinenc anuncia les característiques d’aquesta plana interior que constitueix el graó més baix de la comarca i que discorre, recte, fins a Adzeneta del Maestrat. Un secà no tan àrid com el dels Ports, menys accidentat, encaixonat entre muntanyes. No tinc intenció d’allargar-me tant i enfilo cap a Ares.

El coll d’Ares és una via que discorre per un paisatge espectacular, que s’enfila muntanya amunt. El poble domina les revoltes des de la seua talaia, arrapat a la mola. Com és prompte, decidisc entrar-hi a fer un tomb i quatre fotos. Pujar pel coll d’Ares sempre em retrotrau al passat. Per aquest coll van baixar els senyors aragonesos quan van iniciar la conquesta del que després seria el Regne de València. En aquell moment, al segle XIII, diu la crònica que quan el rei Jaume I, que es trobava caçant no gaire lluny, va assabentar-se que Ares havia passat de mans, va alegrar-se’n molt. Aquella conquesta li obria la ruta del Sud. I és ben veritat perquè Ares queda per damunt dels camins que condueixen a la Plana de Castelló. Dins al poble, recórrec les places on hi ha els edificis més nobles. A la cantonada de la casa gòtica de l’ajuntament hi ha el monument commemoratiu de la conquesta de 1232. Una estàtua de ferro, d’un estil molt sobri per no dir abstractiu, representa el rei medieval subjectant amb les dues mans una espasa. L’estàtua se sosté sobre un molló de pedra on hi ha la placa commemorativa, de marbre. La Generalitat valenciana i el poble d’Ares van erigir-la el 1989 en ocasió del 750 aniversari del naixement del poble valencià. A diferència d’altres estàtues que evoquen Jaume I, aquesta té un marcat caràcter militar i amb unes formes molt modernes evoca el poder del forjador originari de la nostra nació.

Mentre prenc unes imatges més, em ve al pensament que en aquest edifici de l’ajuntament va firmar-se, el 2003, l’anomenat Decàleg d’Ares, també conegut amb l’epígraf “Criteris d’ús del valencià”, un protocol de bones pràctiques que l’administració de la Generalitat valenciana va anunciar en relació als usos lingüístics públics dels representants polítics valencians, que hauria suposat donar un paper vehicular al valencià en la vida pública, si mai s’hagués arribat a posar en pràctica, cosa que encara no ha entrat en les maneres de fer dels dirigents dels principals partits polítics valencians.

Mes endavant, Vilafranca se’m presenta com una població molt crescuda, amb una empremta clarament urbana. Només de passada, travessant-la per l’avinguda del Llosar, hi veig una altra escultura ben evocativa. La silueta d’una dona sosté una mitja. Una al·legoria de l’empenta industrial del poble, bressol d’una coneguda marca tèxtil. A la sortida del poble, m’aturo a l’entrada de Les Virtuts, per visitar l’àrea de museïtzació de la pedra en sec. Les Virtuts és una mostra molt interessant d’aquesta tècnica de l’arquitectura popular, i és una sort que s’haja museïtzat i puga conservar-se. M’agradaria esmerçar-hi una estona però fa molt de fred i decideixo posposar la visita. A Sant Miquel de la Pobla torno a fer-hi parada. L’antic pont que uneix les dues bandes del riu de les Truites es deixa contemplar en la seua esplendor restaurada. Per aquest mateix pont diu la crònica que Jaume I va entrar en terra valenciana. De tota manera, al segle XIII de segur que no era tan gran com ara, ja que segons llegeixo en un plafó que hi ha per orientar el visitant, l’edificació té diversos estrats constructius. A més de ratlla administrativa, el riu també marca la isoglossa que separa les àrees lingüístiques del català i el castellà. Un home surt de l’altra banda de la carretera. Potser ve d’un corral. Passa pel meu costat i ens saludem, avança cap al pont i el travessa. Des de la banda aragonesa, l’observo sense acabar de discernir en quina llengua ens hem saludat quan hem expressat un simple “hola”.

Continuo fins a l’Anglesola, que és el primer poble de l’Aragó, destinació de l’excursió que té per objectiu últim l’adquisició d’un pernil. És molt curiosa l’entrada que el poble té dedicada a l’Enciclopèdia Catalana. No sé si potser no s’hauria d’actualitzar. En tot cas, la retolació oficial a l’entrada del poble m’informa que sóc a la comarca del Maestrazgo i més concretament en la ruta turística del Cid, un actiu toponímic que la veïna Vilafranca va abandonar ja fa temps. “Sit”, “Cid” és paraula àrab que significa “senyor”. No penso aturar-me a pensar en possibles coincidències tendents a la mistificació de temps boirosos. Així que faig el meu fet i m’amollo avall. Comença a caure la nit i fa un fred viu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s