Mediterràdio

Escolto a ICat fm el canal Mediterràdio mentrestant treballo a l’ordinador. La ràdio m’arriba per Internet i el meu ordinador és com una màquina de fer moltes coses alhora. ICat fm és un nou concepte de ràdio: música i anuncis culturals de curta durada, les anomenades píndoles culturals. Amb la selecció musical s’hi pot estar més o menys de cara o de cul, com amb qualsevol ràdio fórmula. Els anuncis culturals pretenen ser cosmopolites i arriben de tot arreu dels grans centres culturals de casa nostra i dels països del nostre entorn, si bé hi predominen els de Barcelona. El que té de diferent aquesta ràdio és que pot sentir-se tant a la ràdio convencional com a Internet. Aquest altre suport, a més del so, incorpora totes les funcionalitats de la web 2.0 i és així que cavalca entre la promoció cultural i l’avantguarda tecnològica des d’una ràdio pública. No sé si una iniciativa privada pot tindre les mateixes possibilitats. El cas és que a Internet, a més del canal convencional que se sent a la ràdio, també s’hi poden oir cinc canals temàtics més.

Mediterràdio és un d’aquests canals temàtics que, com indica el nom, emet música i cançons de l’àmbit mediterrani, des de Portugal a Egipte, des del Marroc a Bulgària. D’entrada, la tria musical crida l’atenció per la sensació de contrast que causen peces conegudes de la discoteca europea occidental, més que conegudes, conjuminades amb les d’artistes nord-africans, de l’Europa oriental o turcs. Sentides en el fil continu radiofònic, això no obstant, totes adquireixen una especial coherència, tant pel que fa a sonoritats com a ritmes. Es pot pensar que hi ha una modernitat musical mediterrània, en què es fonen arrels tradicionals, que a ulls anglosaxons queden dins el catàleg de la World Music, amb influències de les tendències internacionals, d’indubtable irradiació anglosaxona des de fa ja molt de temps, que tenim perfectament assumides.

Així doncs, segons pot oir-se en aquesta emissora, hi ha una música popular mediterrània, amb indubtables i ben remarcables varietats. Ben sovint, els fluxos d’irradiació política i cultural poden fer oblidar aquest veïnatge. Sobretot quan aquests fluxos van de la mà dels prejudicis ètnics, que són d’aquells prejudicis que formen part de les coses que es donen per descomptades sense pensar-hi poc ni molt. Donant per fet que el món és com és. No és el cas que ens ocupa, ans al contrari. Aquí les llengües diverses de la ribera mediterrània van alternant-se. L’anglès que inunda els canals convencionals de ràdio musical no hi té res a apel·lar i el castellà omnipresent en el nostre àmbit públic conviu com una llengua més amb les altres. Cultura popular vol dir transversalitat i diversitat. Convivència. I caràcter, sense dubte.

Es fa tard i vaig tancant programes mentre escolto la darrera cançó i en això reconec la veu de Pepe Gimeno “Botifarra”. Canta al compàs d’una tonada popular valenciana amb la seua expressivitat de la Costera. La seua manera de cantar és la tradicional valenciana, propera al cant d’estil, veïna de la jota ilercavona. Només l’he vist una vegada en directe, acompanyat del grup Obrint Pas. Aquest home canta amb la veu del poble valencià, és a dir, la veu llegada per la tradició popular pròpia. I és una sort sentir-lo ara, en aquest suport del segle XXI, entonar aquesta World Music domèstica. Perquè significa la supervivència de la cultura popular que no apareix en els mitjans de comunicació convencionals, de gran abast. En això, les faves estan comptades: seguim amb l’atavisme antic de promoure una cultura de suport estatal que passa per alta cultura, homologada, estàndard si més no, totalment edulcorada però comunament acceptada. Mentrestant la cultura popular, que no té el suport estatal, sinó tan sols la continuïtat de la tradició popular, és a dir de la nació, fa la seua via.

I sí: hi ha una cultura popular valenciana que no forma part de la folklorització. En el panorama atomitzat per tanta subvenció i pessebrisme potser siga difícil distingir una cosa de l’altra, però allò per entendre’ns la cultura popular és una cosa viva, actual, que brolla de la societat contemporània, i la folklorització un fòssil repetitiu que només evoluciona estèticament cap al barroquisme recarregant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s