Esclat o normalitat?

Dissabte 8 de novembre de matí acudisc a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, convocat via correu electrònic per Josep Igual, a la jornada final de les III Jornades de les Lletres Ebrenques. Els dies anteriors, la biblioteca del castell d’Amposta ja ha portat a terme activitats literàries diverses i dissabte és l’hora de del debat i l’intercanvi d’opinions.

A primera hora, integrants dels clubs de lectura de diverses biblioteca de la zona expliquen la seua experiència lectora, conduïts pel coordinador del club de Tortosa, Jesús Tibau, que gestiona un dels blocs de més anomenada del panorama literari: tens un racó dalt del món. El perfil dels assistents varia entre la dona d’edat que ocupa molt del seu temps de lleure a compartir la seua afició lectora i els professionals relacionats amb l’hàbit de la lectura interessats a promoure aquesta activitat cultural, siga des de la biblioteca entesa com a centre de serveis culturals siga des de l’escola amb finalitats educatives. Es tracta d’una manera lúcida d’ocupar la disponibilitat de temps i aprofitar la sociabilitat com enriquiment personal.

Després de l’entremig de l’esmorzar, durant el qual entra en joc la parada de novetats editorials que ha muntat la llibreria local Gavina, és l’hora de “La dona en la literatura”, moderada per la periodista Vanessa Adell. Es tracta d’una taula rodona que de bon començament queda centrada en la qüestió de l’activitat de les autores que hi participen, ben motivades, i per les dificultats que el fet de ser dona comporta a l’hora d’exercir l’escriptura. Com que he deixat per al darrer moment la preparació de la meua intervenció en la taula de la tarda, que porta per títol “Literatura ebrenca: esclat o normalitat?”, penso que és moment oportú (l’últim, de fet) per preparar el que haja de dir i demano per un ordinador amb connexió a Internet. Instal·lat davant la bicicleta de l’escriptor Sebastià Juan Arbó, amb la qual recorria el delta i que penja del sostre de la biblioteca com la samarreta dels jugadors de bàsquet mítics penja del pavelló de l’equip de casa, escric les meues quatre idees al bloc literari mentre a la sala es discuteix vivament, en un exercici blocaire dels que agraden a la comunitat de La catosfera literària 08.

Més tard, després de dinar i d’una sobretaula estimulant amb coneixences d’allò més interessants (l’escriptor Toni Villalobos, el periodista Joaquim Vilarnau), ens apleguem novament al voltant de la capacitat de convocatòria de Josep Igual, que actua de moderador per discernir si el que convenim d’anomenar literatura ebrenca és un esclat o és una cosa normal.

El benicarlando Josep Igual va guanyar aquest estiu el premi Cristòfor Despuig de narrativa amb els seus Quaderns deltaics, de clara evocació ebrenca, obra que editarà Cossetània de Valls. Per a mi, Josep Igual i algun altre escriptor coetani, com el vinarossenc Joan Elies Adell, representa la continuïtat de la creació literària nord-valenciana en llengua catalana. El seu model personalíssim d’escriure, que beu de les fonts de la cultura popular valenciana i de l’avantguarda del segle XX, tot pastat amb una basta cultura literària autodidacta que ja voldríem molts dels que pensem ser qui sap què, enllaça la florida creativa del tombant de segle amb els escriptors i escriptores del Maestrat que avui encara van a escola i que demà prendran la ploma per reprendre aquella època que se’n va anar definitivament amb Manuel Garcia Grau. Diu Gerard Vergés, segurament l’escriptor degà de la literatura del nostre entorn, que Igual és un escriptor de raça. Té una trajectòria creativa sòlida i que, al meu entendre, encara pot donar el millor que té. Aquesta consistència i el seu fusterianisme vital poden estar mal considerats entre el seu gremi, i encara en instàncies públiques del seu poble, si bé ja sabem que la displicència del règim provincial és senyal inequívoc que anem rectes. Així és que el seu paper en el panorama del que hem convingut a anomenar literatura ebrenca és d’una activitat aglutinadora.

Entrant en basa, el moderador demana que esmentem una font o altra, una influència, un autor de referència, segurament per convocar una bona colla de referents que ens facen llum. Per la meua part, esmento Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa. El debat és dinàmic i vivaç. Carrego una mica les tintes per provocar-ne més. Esclat? Gràcies a les editorials, sobretot Aeditors. Normalitat? Efectivament, normalitat és quan una comunitat humana té el gust de conrear una cultura moderna pròpia.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s