Acountability

Com se sol dir als nostres pobles, pareix mentida que segons quins fenòmens puguen arribar a produir-se amb la normalitat amb què es produeixen. Després de quatre anys i nou jutges, el cas del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, continua per instruir-se. Veritat és que darrerament es van sabent coses de la investigació. També és veritat que les que es van sabent resulten més inquietants tal com avança, se suposa, la instrucció. De totes maneres, el més inquietant de tot és que, a desgrat de la dimensió que va adquirint la qüestió, l’opinió pública castellonenca no pareix afectar-se més del compte.

Em pregunto si, en una democràcia normal i corrent com la que existeix en els països del nostre entorn una situació d’aquestes seria tolerada de la manera que ho és a casa nostra. És evident que no és el cas d’Itàlia, país amb la història del qual existeix la temptació, molt sovint triomfant, de comparar la situació política castellonenca. M’estic referint a democràcies amb un grau d’acountability més o menys homologable. Més enllà de l’incert resultat d’aquest procés, que el primer interessat mateix va convertir en un procés polític des del moment que va afirmar, quan les darreres eleccions municipals, que conservant el seu lloc preeminent gràcies al triomf del seu partit en aquelles eleccions, el poble ja l’havia absolt; el grau de transparència de la seua conducta com a càrrec públic coincideix amb la imatge que, volgudament o no, projecta. És més, la pràctica d’aquest estil inacceptable en actuacions i argumentacions, el poden situar en una posició imbatible, però donen compte, més que del tipus de polític que és, del tipus de societat que el suporta i de la qualitat democràtica que hi ha en aquesta societat.

Quan als primers anys 80 hi va haver el debat polític sobre l’estatut d’autonomia valencià, el posicionament de la dreta pel que fa a l’estructura política de l’autonomia, proposava atorgar a les províncies un bon tall del pastís del poder. Tant era així que fins i tot proposaven que l’escut autonòmic aplegués els tres provincials. Segurament, aquest devia ser l’únic debat simbòlic en el qual no van reeixir, ja que finalment l’escut valencià va acabar sent el de Pere el Cerimoniós. A dia d’avui, aquella aspiració a perpetuar l’estructura provincial deu viure una de les seues millors èpoques. Els càrrecs de les diputacions, amb el seu president al capdavant, es designen indirectament com si d’una romanalla de la democracia orgánica es tractés. En el cas de Castelló, el seu mandatari reparteix prebendes als seus súbdits i clatellades als refractaris. S’aprofita de la seua condició de reietó en aquest racó del Levante Español imaginàriament feliz, amb la complicitat o la inhibició dels poders espanyols. En aquest sentit, la condició perifèrica de l’àmbit de poder provincial, ben apuntalat per la legalitat autonòmica i per una classe social de nous rics que s’han lucrat en els anys de desenvolupament econòmic de Castelló, que no han tingut inconvenient a practicar la complicitat amb un sistema de relacions clientelar entre les institucions i l’economia, expliquen com pot surar la trajectòria pública d’una personalitat desprestigiada fins a la barroeria.

S’hi poden apuntar dos elements concurrents més. D’una banda la falta crònica de lideratge de l’oposició política. És impossible esperar transparència allà on no hi ha qui la puga fer efectiva. I això és sobretot un problema de l’oposició política. No de qui se la rifa. La incapacitat a l’hora d’exercir el control democràtic per part de l’oposició explica bona part de la situació creada.

D’una altra, hi ha una certa manera d’entendre la cosa pública per part del comú de la gent. Si es valora com normal que un càrrec públic es dedique a segons quines pràctiques vol dir que aquestes pràctiques, aquest tipus de relacions públiques basades en la opacitat i en la manca d’adequació a les exigències ètiques d’un sistema democràtic contemporani, en el qual, per exemple, els diners públics haurien de destinar-se únicament a les necessitats de la ciutadania i no s’haurien d’emprar les instàncies públiques, com ara la capacitat urbanitzadora dels ajuntaments, per fer negocis privats, aquestes pràctiques, dic, són compartides per bona part del cos social.

No sé si l’opinió pública castellonenca se’n fa càrrec. La imatge que projecta Carlos Fabra a fora és senzillament pèssima. Sobretot quan fins i tot publicacions conservadores espanyoles el critiquen per la seua inveterada tendència a no contestar res a ningú a qui no puga continuar fidelitzant. Si els seus seguidors tinguessen dos dits d’ètica, potser haurien de fer un pensament.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s