Desapareguts

Quan escric això, sento dir que la causa oberta pel jutge espanyol Baltasar Garzón a petició d’organitzacions que treballen per la recuperació de la memòria històrica, i més concretament per la recuperació de la memòria històrica dels desapareguts durant la guerra civil espanyola i la dictadura franquista, ja porta recollides dades sobre 130.000 casos de desapareguts durant aquella època. En concret el Grup de Recerca Històrica de Castelló ha presentat un cens de 1335 persones de Castelló desaparegudes en aquestes circumstàncies.

Personalment, el braç instructor de Baltasar Garzón no m’inspira confiança. De fet, el poder de l’Estat al qual pertany, en relació a temes com aquest, més aviat inspira escepticisme, per no dir una altra cosa. En aquest sentit, tenint en compte el temps que ha tardat a abordar una qüestió com aquesta de les desaparicions des de la mort del seu principal responsable i comptant la quantitat de casos sobre els quals li han fet arribar dades, hom pot fer-se una idea del temps que pot passar fins a la resolució de la causa. Sobretot si el que s’espera és que aquest procediment porte l’estat a treballar per la recuperació de les restes mortals que hi ha a les fosses comunes i a la identificació que hauria de fer al cas, al cap de tant de temps. Al capdavall, el procediment normal en casos d’aquest tipus és aquest. Se n’ha pogut veure el cas de la molt més propera guerra de Bòsnia i Hercegovina. Aquest és el procediment civilitzat, per dir-ho d’alguna manera, ja que permet als familiars de les víctimes enterrar els seus morts i tancar el dol, i permet a l’estat exculpar-se de les barbaritats que com a poder va cometre en el passat. Cosa que l’estat espanyol ha omès continuadament. Si no fos així, ara aquesta qüestió ja estaria solucionada. No es tracta únicament de gestos, com la visita del president del govern espanyol al camp de Mauthausen, el 8 de maig de 2005, ni de reconeixements legals com la Llei de la Memòria Històrica. Ni tan sols en el cas que aquesta llei hagués anul·lat tots els judicis que el franquisme va portar a terme contra els seus opositors amb el propòsit d’exterminar-los, cosa que aqueixa llei no va fer perquè després de tot la democràcia espanyola ve d’on ve. Es tracta de saldar el deute que l’exercici del terrorisme d’estat com a estratègia per a la consolidació d’un règim dictatorial va fer-li contraure en el passat. Es tracta de rehabilitar la memòria de moltes persones que van haver de morir-se i la dignitat dels familiars encara vius que van haver de callar fins avui, que han hagut de callar fins i tot en democràcia. Completar el procés al cent per cent és impossible. Fer tot el possible per reproduir-lo, per escenificar-lo, és l’única manera de superar aquest aspecte vergonyós de la societat política en què vivim.

Costarà perquè hi ha molts factors en contra. En primer lloc, no es pot esperar d’un estat que ha estat refractari al tema fins a dia d’avui que canvie tan alegrement. En segon lloc, hi ha forces institucionals i polítiques hereves dels botxins que han fet i faran tot el possible per, mai millor dit, tirar-hi terra damunt. Vegeu, si no, el cas de les fosses comunes del cementeri de València i l’actuació humiliant del seu ajuntament. Vegeu, si no, l’actuació de l’Església valenciana, que té la intenció de consagrar un gran temple en ple centre de la capital dedicat a la memòria dels màrtirs de la guerra civil, és a dir, a la memòria dels morts d’un sol dels bàndols, com si encara no haguessen tingut temps de fer-ho quan l’estat era oficialment confessional. Ominós.

En tercer lloc, hi ha la dinàmica d’una societat amnèsica, anestesiada per les seues pròpies inèrcies. Fa uns mesos, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, anunciava in situ la construcció d’aerogeneradors a la zona de Corbera d’Ebre, localitat emblemàtica de la perpetuació de la memòria de la batalla de l’Ebre, la carnisseria més gran de la guerra civil. Alhora, apareixien testimonis de la situació de degradació en què es troba l’àrea on es volen construir alguns d’aquests aerogeneradors. Els morts que un dia van abandonar-se a la intempèrie per la causa que fos, avui poden trobar-se en forma d’ossos sense enterrar. Així doncs: han de ser les pales que obriran camí als aerogeneradors qui els acabarà enterrant en l’oblit definitiu? No pot ser que siguem tan mesells.

Ja pot córrer Baltasar Garzón a Corbera d’Ebre ans no li desapareguen les proves de la causa que instrueix. Amb la instrucció del sumari i la replega de proves, s’hi pot acabar jubilant. I és que, això de les causes obertes que no se sap quan acabaran d’instruir-se, en aquestes latituds ilercavones, ja és cosa coneguda.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s