Sant Pere

Són festes d’agost i contràriament al que em passava fa temps, al matí ixc a caminar amb uns amics que són a Xert i que cada matí fan un recorregut o altre. En aquesta ocasió es tracta d’un recorregut curt i pla a l’altra part de la rambla, que voreja els marges del mas de Mallorca i passa pel mas de Llança. Durant el trajecte comentem que per allí que passem hi ha projectat un camp de golf, des de fa uns quants anys. Els terrenys en qüestió estan colonitzats per la malea.

De tornada, em trobo que és molt prompte i que tinc pendent una visita a Sant Pere. Aquest estiu alguns traiguerins animosos han desbrossat la senda que puja fins al capdamunt del Montsolà, la muntanya més gran de la serra de Sant Pere, que es troba entre els pobles de Traiguera, la Jana i Canet lo Roig, enmig mateix del territori de l’originària mensa maestral de Montesa que va donar lloc al senyoriu medieval del Maestrat Vell de Montesa, que dóna nom a la comarca. Coincidint amb la festa del sant i el bon temps estiuenc, se n’han organitzat excursions, una que bé podria ser la recuperació de la romeria, perduda en temps immemorial, i una altra de nocturna. Al capdamunt de la muntanya hi ha les restes d’una antiga ermita, de la qual només resta un pany de paret foradat. Sota aquestes runes, hi ha una cova que antigament devia tindre més d’una entrada, amb un safareig interior. Actualment, només hi ha una boca d’accés, condicionada amb una escala. Diu la veu popular de Traiguera que quan van construir-se els safarejos del poble, van baixar-se els cabirons de l’ermita.

La sendera que s’enfila muntanya amunt representa un desnivell assequible i es puja en un temps raonablement breu, amb parades incloses per anar contemplant el paisatge. El dia és núvol i la minva de llum i de nitidesa queda ben compensada per la poca calor ambiental. En arribar a dalt de la serra, la sendera es troba amb un petit recorregut que ve del Boveral i que deu travessar tota la llargària de la serra. Es passa el punt geodèsic de màxima alçada i de seguida es veu una petita torre metàl·lica al capdamunt de la qual oneja una bandera. En apropar-me més a les ruïnes de l’ermita, veig que hi ha dues persones que hi han arribat abans i que estan fent un reportatge videogràfic casolà. Ens saludem.

Són pare i fill. Han pujat de la Jana. El jove viu a Montgat, al Maresme, així que quasi som veïns. El major té més de 70 anys. Li pregunto si potser és fill de la Jana i diu que son avi. La seua família sempre hi ha vingut a estiuejar. Ell és nascut a Barcelona. A petició seua, els filmo una escena plegats. Després els demano de fer-me unes fotos amb la meua càmera. Dic «Anem a fer-mos-la davant de la nostra bandera», i l’home major comenta amb ironia el significat d’aquella presència allí. Somriem amb complicitat mentre el seu fill dispara. Comentem que l’estació meteorològica que hi ha a la petita torre que la sosté està feta malbé. L’any passat quan hi van pujar estava nova, acabada de col·locar. Després ens apropem al mirador que conforma el pany de l’edificació derruïda i contemplem la Jana. L’home major diu «Des d’aquí ha de vore’s el terrat de casa» i l’identifiquem. Me’n dóna l’adreça per si ara que seran festes a la Jana, m’hi vull apropar. Ja posats, comentem el paisatge que s’estén als nostres peus. Segons el meu interlocutor, la sort de la comarca ha estat la carretera estatal que passa pel fons de la vall, pels Pontarrons. Recorda com a partir del moment que es va fer nova, els pobles van experimentar un canvi substancial. Explico que pràcticament pels peus de la muntanya ha de passar l’autovia A-7 que ha d’unir la Pobla Tornesa amb el Perelló i que després també hi passarà l’AVE, cosa que els sorprèn bastant. Parlem dels termes i del creixement urbanístic, del que es veu a simple vista, amb els camps de golf de Sant Jordi distingint-se com un poble més, i del que està projectant-se. El montgatí comenta que viu a la urbanització de la platja dels Banys, en un edifici imponent de pisos que es retalla en el sky line municipal des de no fa tants anys, entre la mar, el tren i l’autopista, una cosa al costat de l’altra. No sé què deu pensar de les perspectives que comentem. Vivim al formiguer i la transformació del paisatge que contemplem només ens afecta en la mesura que, sense viure-hi amb continuïtat, l’estimem irremeiablement.

A Traiguera han començat a llançar els coets del bous de la prova del matí, que retronen amb potència. Dediquem atenció als indrets més llunyans que poden ataüllar-se entre la boirina i ens separem per desfer els camins respectius. La baixada em fa encara més evident el desnivell.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s