Carlisme

M’arriben a les mans dos títols relacionats amb el carlisme. L’un, l’article “Una aproximación al Carlismo del Maestrazgo durante la II República (1931-1936)”, de Cristóbal Castán, aparegut al Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo, i l’altre el llibre Les guerres carlistes al nord valencià. Cançoner, d’Aurei Puig, número 6 de la col·lecció La Barcella, d’Onada. Siga per coincidències d’aniversaris, siga per estratègies més o menys pensades per atraure l’atenció turística, o tan sols perquè se n’ocupen la recerca històrica i la creació literària, el carlisme és un tema clàssic que reapareix cíclicament i potser ara és un d’aquests moments.

És sabut que un dels focus més actius de les guerres carlines va ubicar-se a la Ilercavònia. Ben mirat, hi ha, en la història moderna, unes quantes etapes històriques en què la Ilercavònia apareix com un territori apte per a la revolta, per a la resistència contra la tendència general de la història, de la cosa pública entesa en el context europeu i espanyol. Va ser així en temps de la guerra del Francès. Va continuar de la mateixa manera durant el segle XIX, en què per tres vegades va ser escenari de l’enfrontament bèl·lic entre el legitimisme carlista i el liberalisme. I va tornar a ser-ho durant la darrera postguerra amb els maquis i la resistència armada contra el franquisme. En tots els casos, l’actitud bèl·lica que naix al territori és contra el poder que malda per imposar un nou ordre polític. I les tàctiques i el desenvolupament dels enfrontaments bastant semblants: els revoltats troben el seu suport entre la població i resguard en el coneixement del territori; el poder que busca consolidar-se actua amb una estratègia de terra cremada: ataca la població per afeblir els suports dels revoltats, ja siga segrestant familiars de revoltats, posant entre l’espasa i la paret les autoritats locals, obligant-les al col·laboracionisme, o liquidant físicament els suports logístics. Aquesta actuació històrica del poder en el territori una cosa o altra deu haver deixat en la manera de relacionar-s’hi de la gent de la Ilercavònia.

La causa del carlisme, certament, hi va tindre un arrelament extraordinari durant el segle XIX. Tant o més que a Euskal Herria i al Principat. Desconec si els factors que expliquen aquesta adhesió eren o no compartits amb aquests altres llocs on va propagar-se el moviment. Les referències que s’han esmentat no ho expliquen, sinó que es limiten a descriure el que va passar sobre el terreny sense explicar-ne el sentit. Detallen els fets, que ja és prou. Contra la mitificació de referents carlistes com ara el de Cabrera, que juga a favor de la tematització de ruta turística, Les guerres carlistes… explica amb detall i precisió quina va ser l’actuació del personatge en l’escenari de la Ilercavònia, tot construint un relat històric de batalles i batusses. Però sense explicar per quines raons els homes dels pobles s’afegien a les faccions quan l’estat espanyol feia tota la força que podia per acabar amb aquesta dissensió. Perquè si alguna cosa hi ha clara és que la predicació ultramuntana del carlisme, per bé que pivotés sobre la legitimitat de Carles i els seus descendents, no és la causa principal per arrossegar el personal a les armes. S’han relacionat els antecedents carlistes d’Eskadi i Catalunya amb els sorgiment, a finals del segle XIX i començaments del XX, dels nacionalismes moderns respectius. Doncs bé: no pareix que aquest siga el cas del País Valencià i encara menys d’aquest nord valencià que invoca Aureli Puig. Aquí, ni tan sols els estudiosos de l’anomenat agrarisme, ni per descomptat els seus continuadors, alguns dels quals amb significats estudis sobre el carlisme ilercavó, tenen res a veure amb el nacionalisme. Més aviat al contrari. La causa d’aquesta anomalia potser cal anar a buscar-la en l’organització oligàrquica que va imposar el liberalisme triomfant i que s’ha conegut històricament com a caciquisme.

I tanmateix, la presència del carlisme no s’esvaeix en l’escenari valencià amb la darrera guerra carlina, sinó que perviu fins als anys de la II República, tal com exposa Cristóbal Corbalán. La desaparició és posterior a la guerra de 1936-1939, quan el carlisme va integrar-se en el Movimiento franquista. Aquesta pervivència podria explicar l’aparició instantània de partidaris de l’anomenat bàndol nacional a partir de 1938, quan arriben a Vinaròs. La incidència anterior de la Falange és en aquest sentit molt minsa.

En qualsevol cas, alguna vegada s’ha parlat del Maestrat, aquell terme de contingut equívoc justament a causa de la utilització que en va fer el carlisme, com de l’intent de formació d’un país carlista. Si més no ho apunta Núria Sauch a Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat. I és que quan les estructures polítiques trontollen la Ilercavònia emergeix una altra vegada. Alhora, Jaume Grau ha apuntat la coincidència en el temps entre les guerres carlistes i la colonització del Far West. I és això: el país carlista d’Ilercavònia era ben bé un Far West.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s