Turmell

Pugem al Turmell després de decidir fer una excursió a veure cabres hispàniques. La cabra hispànica deu ser l’animal salvatge de més envergadura de la Ilercavònia i pastura tot al llarg dels Ports. És un animal emblemàtic que relliga bastant bé amb la vena indòmita del caràcter de la gent de la Ilercavònia. Per això, quan va difondre’s la imatge del burro català, que després de tot és una rèplica del bou espanyol, va intentar-se fer una rèplica ilercavona del burro amb la imatge de la cabra hispànica. En això la imaginació identitària funciona de meravella. Evidentment, no sóc cap especialista en l’ataüllament de cabres ni en res que s’hi relacione, però de tant en tant m’agrada apropar-m’hi per simple curiositat. La proliferació que els dispensa la protecció que tenen a les muntanyes dels Ports potser ha fet evolucionar la percepció que se’n té, però de moment encara es tracta d’una presència que dóna un caràcter únic a la muntanya del nostre medi natural.

Ja fa anys de l’incendi que va arrasar aquestes muntanyes i a peu de pista pot observar-se com ha perseverat la reforestació i com ha evolucionat el manteniment de la muntanya posteriorment. Des del satèl·lit l’àrea cremada encara és perfectament distingible. Actualment, després de les pluges d’aquesta primavera, la natura està reverdida. Salvem el desnivell de les moles de Xert, deixem Sant Marc de la Barcella enrere i ens endinsem a la muntanya per uns plans que van deixant pas a un ruta de revoltes i desnivells pronunciats. El dia no fa net i els núvols passen veloços.

A dalt de tot, l’antiga torre de vigilància s’ha convertit en un xalet prou més condicionat. A 1281 m. d’altitud la panoràmica és espectacular i dóna perfectament per fer un bon repàs de geografia. Al Nord se succeeixen les muntanyes de Benifassà. Al Nord-Est, la plana que porta fins a l’Ebre es perd de vista pobles enllà: Canet lo Roig, Rossell, la Sénia… Montsià és una serra d’una modulació continguda, darrere la qual despunta bona part del delta. I les masses urbanes de la costa: Alcanar, Vinaròs, Benicarló, un tros considerable de Peníscola, que pareix amagar-se darrere d’Irta. Si fos un dia de vent serrat des d’aquí s’haurien de veure les illes Columbretes, però avui la mar apareix difuminada per una boirina lleu. I Sant Mateu i la Salzedella en la continuació de la plana interior. Cap al Sud, es distingeix clarament el corredor de Catí amb la fita immensa de la Nevera i darrere de tot, en el darrer horitzó, el llom impressionant i punxegut del Penyagolosa, despuntant en el cel. Sobre el mar de muntanyes de l’Oest, pot observar-se la mola del castell de Morella, emergint de la successió de crestes, i més enllà els contraforts rectilinis de la Todolella. Torre Miró tanca l’horitzó pel Nord-Oest, amb el perfil sobresortint de l’exèrcit blanc de molins de vent que es distingeixen clarament. Vallibona és una pinya de cases afonada en la vall del curs més alt de Cervol.

Es tracta d’un lloc privilegiat, com n’hi ha tants en les muntanyes dels Ports. Una molt bona part d’aquest valor radica en el fet que es tracta de llocs apartats de les rutes turístiques, fins i tot de les que podrien considerar-se en l’òrbita de l’excursionisme. I més que apartats, desconeguts, invisibles posem per cas, als mitjans de comunicació… Tret que no es produïsca algun ensurt forestal.

De tornada, pugem un moment a la masada deserta de l’ermita de Sant Marc. Paisatge arrecerat de la Barcella, rere les moles que separen del pla de Canet els bancals de secà de la seua vall. La quietud dels masos deshabitats. Sant Marc és una altra mostra de com els pobles del Maestrat han anat rehabilitant el seu patrimoni arquitectònic, religiós sobretot. No fa molt vaig llegir unes declaracions d’un alt càrrec de l’administració castellonenca en el sentit que no servia de res restaurar ermites si no s’hi feien les carreteres adients per poder-hi arribar. Aquesta afirmació em recorda l’exposició Paisatges Sagrats que va portar a terme fa un temps la Generalitat Valenciana al Maestrat i el Ports de Morella. Una exposició amb detractors més o menys interessats. No sé si demanar carreteres per anar a les ermites té poc o molt de sentit. A tothom li agrada la comoditat i al capdavall és la nostra manera de viure, mentre puguem pagar el carburant que fa funcionar els cotxes. Ara bé: una cosa és tindre bones comunicacions i l’altra convertir el territori en un parc temàtic, religiós, natural o del tipus que siga. I si no, heus aquí l’exemple de la Font de la Salut a Traiguera i terme municipal. Entre les bones idees d’intenció demagògica i l’especulació urbanística hi ha molt poca tirada. A considerar l’impacte mediambiental de la crisi del totxo.

De cabres, tres o quatre vam veure’n. El regal no és la quantitat. El regal és la sort de poder-ne contemplar fugaçment, tal com són les coses realment bones de la vida.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s