Maquis

Llijo al número 244 de la revista El Temps una sèrie d’articles dedicats al passat familiar de Manuel Pizarro, cap d’Endesa que va adquirir protagonisme mediàtic arran de les operacions financeres suscitades fa un temps al voltant de la seua empresa expública, que va desembocar en la projecció del personatge al segon lloc de la candidatura del PP per Madrid a les passades eleccions espanyoles. Resumint, l’avi de Manuel Pizarro va ser el càrrec de la Guàrdia Civil que Franco va posar a Terol per eliminar el maquis que als anys quaranta del segle XX, després d’acabar-se la II Guerra Mundial, s’havia organitzat al voltant de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) i campava, entre altres, per les comarques de l’Ebre, els Ports i el Maestrat, amb un nucli organitzatiu inicial bastant localitzat al Matarranya, als pinars de la Sorollera.

Tret que el net Pizarro, durant un temps responsable i sempre prohom de la producció elèctrica de la central d’Andorra, a l’hora de passar a la política, va presentar-se com un home fet a si mateix, pertanyent a una família diríem que comuna de Terol, tot oblidant-se de l’origen que va portar els seus ascendents a Terol, no hi ha res a dir sobre la relació entre l’actuació d’ell i la del seu avi.

El Manuel Pizarro avi, general de la Guàrdia Civil i comandament únic d’una àmplia zona que comprenia Tarragona, Saragossa, Terol, Castelló, València Conca i Albacete, va ser el braç executor de la lluita del franquisme contra la insurgència guerrillera. Emprant exactament els mateixos mètodes militars que ja havien posat en pràctica liberals contra carlins i napoleònics contra els primers guerrillers de la Guerra del Francès, va eliminar aquesta amenaça militar contra el règim franquista a base de perseguir indiscriminadament qualsevol sospitós de poder donar qualsevol forma de suport a la subversió guerrillera. Això va comportar la despoblació de moltes àrees rurals de població disseminada en masos, ja que els masovers es trobaven entre dos focs i la seua manera de viure va esdevenir del tot insegura. També va comportar assassinats arbitraris per part de la Guàrdia Civil contra la població civil, de vegades per venjança pels atacs del maquis, d’altres per escarmentar els possibles enllaços de suport, en general com aplicació de la l’estratègia del terror d’Estat.

Tal com explica Josep Sánchez Cervelló en el seu llibre Maquis: el puño que golpeó al franquismo, en realitat, l’actuació de la Guàrdia Civil en aquell conflicte no representa cap novetat, ja que l’acarnissament en la destrucció de l’enemic va ser exactament el mateix que en els conflictes anteriors que van tindre el mateix escenari geogràfic. El tombant esfereïdor de la qüestió és com, de manera pareguda a com ha fet Manuel Pizarro net, les institucions i el conjunt de la societat democràtica ha oblidat l’existència d’un conflicte que, a la nostra terra, va tindre una incidència substancial en la societat de l’època, tant per la quantitat de morts com pels altres nivells de repressió i pel desplaçament de població a què va donar lloc. No tan sols això. Sobretot, es tracta que aquest oblit intencionat impedeix el reconeixement dels integrants de la resistència antifranqusita com a defensors de la democràcia.

Evidentment, es tracta d’un assumpte que té a veure amb la Llei de la Memòria Històrica. Si se’m permet el símil i per acabar prompte, aquesta llei de la memòria històrica és a la rehabilitació dels qui van defensar les llibertats de l’agressió del feixisme i la dictadura el mateix que la llei de despenalització va ser a l’avortament als anys 80.

Ja sabem per qui i de quina manera l’actual cap de l’estat espanyol va ser nomenat per al càrrec que un dia hauria d’ocupar tal com encara fa. No es tracta tant de reobrir cap procés històric relacionat amb la legalitat (això a Espanya ve a ser com l’hòstia consagrada durant la missa) com de fer el que fan els països civilitzats del nostre entorn: rehabilitar les víctimes del feixisme del segle XX. Acabar de tancar, que encara està per fer, el dol pels desapareguts, pels assassinats. Tot i que, ben mirat, és dificilíssim tancar-lo sense tocar la legitimitat política del franquisme. Després de gairebé 30 anys de democràcia, pel que es veu, tocar aquesta legitimitat encara no pot ser. En això la democràcia espanyola s’assembla al secret bancari suís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s