El foc de l’aigua

Crema la polèmica sobre el nou transvasament de l’Ebre a Barcelona i crema bàsicament perquè aquells que un dia van donar paraula que mai de la vida hi hauria un altre transvasament de l’Ebre, ara es veuen abocats a fer-lo. Dic abocats perquè la seguretat que, si poguessen, no el farien, pareix fora de dubte. I no es tracta de voluntat, en el sentit que ara vullguen el que abans no volien, sinó en el de capacitat, és a dir, en el sentit que no són capaços de fer res més. Ras i curt: la Generalitat de Catalunya, pel que a l’Ebre fa referència, està al dictat de Madrid. Ni govern amic ni fer veure el que no és. Se fa el que diu Madrid i bona cara. I si en vols més para el cabàs.

No veig que la paraula transvasament i la seua omissió siga una qüestió essencial en la resolució del problema. No és més que una qüestió política. També pareix una contradicció entendre les raons per les quals pot fer-se un allargament del minitransvasament i la interconnexió de les xarxes hídriques del Principat i en canvi el canal Xerta – Càlig no ha portat mai aigua. Encara que sí que es pot entendre des del punt de vista que el nord del País Valencià, inclosa la conca del riu Sénia, pertany a la confederació hidrogràfica del Xúquer, que s’estén exactament fins a les salines de Santa Pola. No sé per què exactament però diria que aquesta ordenació hidrogràfica, que inclou les conques aragonesa i manxega dels principals rius valencians, no es va fer amb uns criteris exactament científics. Una altra cosa és l’enverinament que de tot plegat se n’ha fet, se’n fa i se’n farà per part de certs actors polítics. En concret, Francisco Camps, que va passar-se tota una legislatura fent victimisme de l’abolició del PHN, amb el seu gran estil de comunicació amb els mitjans de comunicació, als quals ha aplicat i aplica la política del menyspreu barroer, ha saltat a l’arena mediàtica fet un bou. Actuacions reivindicatives d’aquest tipus, al meu entendre, distorsionen molt l’aclariment de les qüestions que planteja la problemàtica que ha desembocat en aquesta solució.

Tampoc no cal enganyar-se. No es tracta d’una qüestió ideològica, sinó d’interessos. Cruament. Personalment, aquest transvasament em pot beneficiar més que no pas perjudicar-me. Al capdavall, l’aigua de les aixetes de casa ve parcialment del Ter. Per tant, teòricament, aquest transvasament pot alleugerir la situació general de sequera. S’ha de dir, tanmateix, que de moment, tret de les restriccions que afecten el reg de jardins, sobretot a Barcelona, directament no m’hi he trobat gens.

Això no trau que la solució de l’allargament del minitransvasament mitjançant la compra de drets d’aigua dels regants, que més bé pareix una expropiació, siga una solució bona. És un pedaç mal repuntat i prou. Es diu que per a una situació puntual d’emergència i per un temps determinat. Llavors no quadra que la canonada s’haja de quedar per si de cas. Ja s’entén, això no obstant, que un cop construïda i pagada a càrrec d’una partida d’infraestructures, no com si fos una despesa d’emergència, es puga mantenir. Una contradicció flagrant. Etcètera.

Ja es veu que els criteris ecològics de la sostenibilitat del riu Ebre, queden apartats de les qüestions més roents de la problemàtica. Hi ha qui sosté que, a diferència del PHN, que estava destinat a desviar aigua de l’Ebre per al desenvolupament del totxo del País Valencià i Múrcia, aquesta actuació puntual respon únicament a una necessitat d’emergència. És possible. Això no trau que la salinització del riu i la sostenibilitat del delta pugua gestionar-se millor així que de l’altra manera ja que el problema continua sent el mateix. Està clar que els recursos naturals s’han de prendre, si fan falta, d’allà on són. El que no pot ser és que, com en el cas del dipòsit de gas, de les nuclears, dels ventiladors, hi haja territoris que només tenen el paper de proporcionar fonts d’energia mentrestant altres la fan servir. És una funcionalitat molt semblant a la que planteja el tractament dels residus, però en el primer tram de la cadena de producció. Així doncs, s’hauria d’aplicar la màxima que qui no puga autoabastir-se no gaste més del que li permeten els recursos.

Tot plegat de banda, acostumats com estem als desgabells de les infraestructures, la sequera del finançament i el dragon-khan mediàtic, la gestió d’aquesta crisi no deixa de ser bastant repetitiva.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s