Apunts del natural

Vaig a València amb motiu d’una faena que havia de fer. És el dia de la cavalcada de Reis i a l’Albereda, a primera hora del matí ja han tallat el trànsit amb tanques i estan preparant el terreny. Decideixo anar a peu. És la millor manera de visitar qualsevol lloc. A les torres de Serrans hi ha una reial senyera o blavera d’unes dimensions notòries. Penso per què a Barcelona no hi ha exhibicions banderils d’aquesta alçada.

El centre històric de València és ple d’edificis públics i eclesiàstics, carrers ombrívols i espais oberts lluminosos. La petja de l’antiga puixança del cap i casal del Regne continua intacta. Resulta inevitable pensar en les ciutats italianes en la seua època esplendorosa del Renaixement. Al capdavall, es tracta de ciutats riberenques del mateix mar, que compartien unes relacions estretes en tots els àmbits. Per això València va ser la porta d’entrada de la impremta (1474). L’Octubre Centre de Cultura Contemporània és un edifici discret que queda lluny del potencial del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Les diferències marquen ben clarament com funcionen les coses. El de València és pràcticament una entitat privada. El de Barcelona té el suport de la totpoderosa diputació provincial. Això no obstant, l’Octubre és un centre digne, amb uns criteris culturals rigorosos. Només tinc temps de visitar-ne la llibreria 3i4, de dimensions mínimes, on trobo efectivament el que buscava. És migdia i al carrer em trobo tot de gent que fa el mateix que jo: tirar fotos a raig. Val la pena. A la Llotja, més que imponent, majestuosa, hi ha una altra bandera que oneja ufanosa. Es veu que l’autoestima va bé. Només un detall: he de cavil·lar una mica per entendre per què la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que és una associació, i l’arquebisbat, llueixen als balcons respectius les mateixes banderes que qualsevol edifici oficial.

Vaig a Benicarló i veig gent a la porta de l’ajuntament. La mitja façana de Sant Bartomeu que es veu pujant per Ferreres Bretó, malgrat el barroc, fa recordar la monumentalitat de València. A la porta de l’ajuntament hi ha festeres i una colla d’etiqueta i ulleres de sol que han de ser els càrrecs públics municipals. Entre el grup, un capellà de bon any, en rigorosa sotana com de la vella guàrdia. Més enllà un grupet de dolçainers afinant. Així l’autoritat s’acompanya de dolçaina i tabalet i no de la banda. En això comencen a sonar les campanes al vol. Les historietes més o menys burlesques referides als campanars dels pobles són un tòpic que coneixem bé. Aquest campanar sona de meravella. Com el Micalet, com un campanile renaixentista en una ciutat italiana. Tan bé com devia sonar quan el van estrenar. Inapel·lablement festiu. La setmana vinent és Sant Antoni i els càrrecs públics es disposen a traslladar-se a la fira per inaugurar-la. Bufa un vent de ponent que mou les banderes oficials del balcó de l’ajuntament, espaiades tot al llarg de la façana. Per un moment, veig que a la franja blava de la reial senyera hi falta la corona. M’hi fixo millor i de la bandera espanyola n’ha caigut l’escut. Per si fos poc, la de la Unió Europea s’ha quedat tota de blau, sense la dotzena d’estels grocs. Ep: com pot ser? Doncs es veu que només tenen els emblemes per una cara. Això, ben mirat, no són banderes mig oficials? Dolçainers, festeres i autoritats d’Emidio Tucci desfilen tot aprofitant la badoqueria vocacional per deixar-se veure en el seu paper.

Després, a Vinaròs, entro en una cèntrica llibreria quiosc a olorar les novetats editorials comarcals. Mentre em miro El rastre dels dies de Josep Igual, que acabo de trobar tal com he arribat, una dona passa pel meu costat i li diu al xiquet que l’acompanya «Solo está en catalán, en valenciano no lo tienen» i em quedo de pasta de moniato. Van a parlar amb la dependenta. Després, esperant torn per pagar, veig que el xiquet fulleja el llibre que s’han acabat quedat, en castellà.

Ja a la nit, acabo entre Traiguera i Sant Rafel, en una reunió familiar. Hi ha un cel destapat, d’un negre intens en què llueixen els estels de veres. Les Planes són un territori indòmit i humanitzat alhora. La gent està animada. La meua gent.

Advertisements

Un pensament sobre “Apunts del natural

  1. Retroenllaç: València de Vicent Andrés Estellés « TRITICÀRIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s