El provincià

El provincià té la certesa que el seu poble és el millor. Tot hi està disposat de manera que el satisfà, especialment el dinamisme de la vida pública, amb les seues manifestacions culturals, religioses, esportives, amb les seues festes, amb l’emotiu sentiment de germandat ideal. N’està content. Fins i tot se sap l’enveja dels pobles de la contornada, que miren de reüll la satisfacció de la panxa pròpia. I no es tracta de sana competència, perquè el provincià ja sap que als altres ens els fem per cames, els passem la mà per la cara. Per això, el provincià, del que no afecta directament al seu poble, se’n fot. No se’n vol saber res. Ho menysté. Es vanagloria d’ignorar-ho.

Això sí: sap quins són els referents vàlids, qui té la paella pel mànec, com estan organitzades les coses i, per tant, a qui cal reverenciar. En aquesta organització, tan ben dissenyada, el provincià sap quin és el seu lloc i com cal rendir homenatge en el moment adequat. Com a bon provincià, la província és el seu àmbit de referència. La província és una cosa naturalment assumida, de sempre. Fins i tot la regió pareix cosa insubstancial, distant, inconcreta, difusa. Una cosa inventada a mig camí entre la província i els qui manen de la bona veritat. Si es creu prou modern, el provincià dirà la comunitat quan vol parlar de la regió. Com compartint esnobisme amb els de la capital. És el que toca i el provincià està disposat a adequar-se a les circumstàncies, com sempre. Perquè sap que és una manera de prosperar. A nivell provincial, que és, al capdavall el que li interessa. És a dir, una manera de no anar enrere.

Així doncs, hi ha el poble, la província, això de la regió, o comunitat, i els que tallen l’abadejo. El poble és l’emoció de la festa major, de les repeticions cerimonials que omplin de sentit les quibrasses de la vida; la província, l’horitzó polític domèstic. O domesticat, segons com es mire. Més enllà, la cosa ja se’n va de les mans. Més ençà hi ha coneixences, complicitats, fidelitats, favors deguts i interessos creats. Província, del llatí provincia, originàriament territori conquerit per Roma fora d’Itàlia, administrat per un governador, no deixa de ser un terme de l’administració colonial en què els indígenes, posem per cas ilercavons, s’han acostumat a viure mentre s’escola lentament la seua assimilació a l’imperi; mentre s’adapten contínuament als dictats del poder provincial, tan afecte a la prosperitat assimilatòria i a l’obediència imperial. En fi, estimat lector o lectora, em pregunto pel galdós paper dels indígenes adoptant el rol de colons.

Em pregunto per la diglòssia mental de qui no té res a apel·lar i combrega amb la nova guàrdia pretoriana de les assessories provincials, la qual, siga dit de passada, té complidament justificat el vassallatge. Però i els qui no formen part de les elits provincials, i els qui no són més que provincians? Fora dels prohoms, del partit que siga, disposats a la nova centuriació del territori en camps de golf, vil·les termals, grans timbes internacionals i aqüeductes ideològics si convé, hi ha algú que forme realment part de les legions conqueridores? A no ser que es tracte de legions electorals…

Potser no cal remuntar-se al símil històricomitològic de la romanització. N’hi hauria d’haver prou de retrotraure’s a l’avi Vitorino Fabra, protagonista de la segona meitat del segle XIX castellonenc, president invicte de la diputació provincial de la democràcia liberal comme il faut, reconegut cacic de l’època, per entendre del provincianisme de què parlem. Ara bé: el provincià és oblidadís de mena. De fet, li van ensenyar a no mirar enrere, a mirar sempre avant. El passat, després de tot, ja està passat i té unes quantes ombres que fan lleig. Presentisme i vista enfront, cap a la llum resplendent del futur ple d’oportunitats mentre, això sí, es mantenen les sanes tradicions nostrades, tan emotives quan toca emocionar-se perquè una altra cosa, no, però la localitat és intangible. Només llàstima que quan s’ha de representar en el mapa surt sempre descentrada, en una vora de la imatge, sempre tan ben enquadrada a partir de la capitaleta provincial o en la capitalota imperial. El cas és que el provincià sempre surt en un vora. És un descentrat impenitent.

Doncs bé: i la provinciana? Osti tu: deixem-ho córrer.

Advertisements

Un pensament sobre “El provincià

  1. Retroenllaç: Castelló espanyol « Ilercavònia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s