Ares.cat

La publicació L’Avanç ha difós que l’ajuntament d’Ares del Maestrat ha rebut un correu electrònic amb amenaces perquè la seua adreça de correu empra el domini .cat.

Aquest domini, que fa dos anys que existeix, agrupa webs que tenen en comú pertànyer a la comunitat lingüística i cultural catalana d’Internet, és a dir, webs que posen en línia continguts significatius en aquesta llengua. Es tracta d’un domini genèric, com poden ser els dominis .org o .com. Això vol dir que no es correspon amb un país determinat sinó amb una temàtica. Els dominis de país tenen únicament dues lletres. Justament aquesta setmana i després d’una sèrie de malentesos, el congrés espanyol ha desestimat la creació del domini .ct. Val a  dir que els dominis de dues lletres estan reservats als estats internacionalment reconeguts, criteri que aplica la mateixa organització internacional que concedeix els dominis d’Internet. Ara fa dos anys, quan institucions, associacions i persones a títol individual van aconseguir que aquesta organització internacional reconegués el domini .cat, es va considerar un pas endavant en la presència de la catalanitat lingüística i cultural a Internet. No és pot negar, seria bastant penós fer-ho, que aquest assoliment té una evident dimensió política.
Doncs bé, l’ajuntament d’Ares del Maestrat, que va sumar-se a aquest domini, ha rebut un correu electrònic amb amenaces per aquest fet. Resulta curiós, si més no pel que solen ser les pautes habituals de comportament a la Xarxa, que el remitent d’aquest missatge s’hi identifique amb els seus nom i cognoms. Pel contingut del missatge i la forma d’expressió barroera, sobta que algú puga considerar que posar-se en aquesta altura li pot reportar cap benefici. Però al món hi ha gent per a tot. El cas és que el remitent del missatge, de contingut inexcusablement blavero, ha estat identificat  com el secretari d’una falla de la ciutat de València. Internet és un món extremadament àgil i fins i tot se’n pot veure la imatge, d’aquestc secretari de falla, que donaria per a un comentari sucós, en aquest fil en què ha aparegut reproduïda la notícia. Més enllà de les accions legals que l’ajuntament d’Ares del Maestrat puga emprendre per defensar-se d’aquestes amenaces, la manera de fer de l’autor del missatge pot emmarcar-se en una tradició perfectament descriptible.
De fet, es tracta del mateix tipus d’actes en què pot classificar-se el tancament per via judicial dels repetidors de TV3, impulsat pel govern de la Generalitat, ja que tenen un objectiu comú: atacar la realitat lingüística i cultural del país a fi d’anorrear-la conduint-la a la marginalitat, a l’acorralament. I en aquest objectiu comú hi participen i hi han participat més instàncies polítiques que no pareix: el centralisme estatal, interessat a mantindre la personalitat nacional valenciana en simple sentiment patués; la dreta postfranquista local, que va fer tants esforços com va poder per desvirtuar la transició valenciana; el blaversime, braç executor de tot tipus d’accions intimidatòries i agressions; els aparells policial i judicial, que tenen una tendència inveterada a mirar cap a  una altra banda i que han deixat moltes, per no dir la majoria, d’aquestes accions en simples expedients arxivats.
En realitat, es tracta d’un problema que la democràcia espanyola no va saber, no va poder o no va voler resoldre en el seu moment. Va començar amb la crema del llibre Nosaltres, els valencians l’any 1963, va manifestar-se virulentament durant la transició democràtica i ha perdurat fins a dia d’avui com una guerra sorda, un terrorisme de baixa intensitat que és el producte de l’absència d’un pacte de fons entre les forces polítiques valencianes durant la transició. Ni la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb els seus giravolts circumloquials a l’hora d’identificar què parlen els valencians que parlen en català i els seus equilibris de quotes polítiques, no ha aconseguit distraure la bèstia. Encara menys un estatut d’autonomia renovat per perpetuar les mateixes deficiències estructurals. Al revés, ara el setge a la normalitat cultural compta amb l’aval de la justícia i el buit legal de la manca de definició en la regulació de l’espai radioelèctric, que no se sap ben bé a qui pertoca, per fer callar uns canals de televisió que proporcionen una manera d’entendre el món que no coincideix amb la del PP valencià. I mentrestant els partits de l’oposició, noquejats.
Resulta irònic que, mentre l’ajuntament d’Ares rep despropòsits com els que s’expressen en el correu en qüestió, el mateix govern valencià rebutge l’anomenada Declaració d’Ares, per a la consolidació de l’ús i prestigi social del valencià i el seu ús a les administracions, aprovada pel mateix govern al 2003 i abandonada a la inanició.
Quanta paciència i quantes cartes marcades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s