Vicent Andrés Estellés

Ara mateix tinc entre mans un treball didàctic sobre l’escriptor de Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Ja fa uns quants mesos que devoro bibliografia crítica sobre la seua obra poètica i escrits diversos del mateix autor. Resseguir la seua trajectòria vital ha estat un descobriment d’allò més interessant per entendre moltes coses del present polític valencià i del tipus de relacions existents entre els diversos territoris que comparteixen la llengua catalana i, segons s’ha dit des de la Unió Europea, també un model educatiu basat en la immersió lingüística exemplar per al conjunt dels països europeus pel que té de garantia per a l’assoliment del multilingüisme en la societat cada cop més plural que ens toca viure.

Poeta empredreït, de família de forners, Vicent Andrés Estellés va dedicar-se professionalment al periodisme i va ocupar un lloc no gens insignificant en el panorama de la premsa valenciana del segle XX: redactor en cap del diari Las Provincias, òrgan oficiós del que als anys 70, quan se coïa el sistema polític que coneixem avui, va anomenar-se el búnquer barraqueta, la confabulació de franquistes, reaccionaris i regionalistes de tercera regional que va posar-se al servei del centralisme per desbaratar les aspiracions nacionals dels valencians. Vicent Andrés Estellés era, en aquest context, una autèntica pedra a la sabata. La seua pràctica poètica i professional havia estat durant el franquisme d’una integritat contumaç. Va cantar amb tristesa, amb amargor, amb ràbia, amb mala baba de vegades, la nit valenciana del franquisme, la misèria d’una opressió llargament exercida per la força de les armes contra un poble indefens, atropellat intencionadament. A l’estratègia anorreadora, que buscava l’arranament de la personalitat diferenciada, l’assimilació despersonalitzadora, Estellés hi oposa el cant de la cultura popular autèntica, la cultura popular de cada dia: la dels objectes de la cultura material, del menjar, la dels noms dels llocs de tota la vida, la de l’autenticitat de les formes de vida llegades per la tradició llauradora.
El pas del temps ha fet canviar de pressa les formes de vida de la gent. Això no obstant, la pervivència de la nostra identitat descansa, avui com aleshores, en alguns elements que s’han mantingut, poc o molt alterats. La reflexió ve a tomb per la facilitat amb què pot fer-se la translació del pensament poètic estellesià a la realitat de la Ilercavònia: una terrissa de Traiguera o de la Galera, unes carxofes torrades, uns llangostins menjats amb l’elegància dels dits, uns noms de lloc inconfusibles: Benifassà, Pàndols, Irta, Tastavins, Servol, Bergantes són referents que remeten amb força a l’imaginari popular ilercavó, que de tan conegut arriba a resultar banal, sobretot si hi ha qui s’esforça perquè canviem la nostra manera de ser de poble pel nou capitalisme popular del desori urbanístic dels camps de golf. Perquè al capdavall aquesta era la divisa d’Estellés, la identificació de ser de poble. De ser poble. Qui és que visca a la Ilercavònia que no s’identifique com de poble? No en el sentit amb què els mestres franquistes ens intentaven ridiculitzar quan érem xiquets, sinó en el sentit en què l’emprem en la conversa habitual: aquell tal és del poble, no és del poble, de l’altre poble, etc. És a dir, en el sentit autèntic de l’expressió.
Doncs aleshores com ara hi qui fa mans i mànigues perquè la gent es desapegue de la seua cultura popular, del seus referents quotidians. Perquè de fet, el búnquer barraqueta que va combatre Estellés avui ocupa el poder i malda per articular un constructe cultural fet de grans esdeveniments mediàtics, desfilades folklòriques, processons massives i abeuralls televisius. Ja sabeu la tonadeta: «Per a ofrenar, noves glòries etcètera». Cosa que explica, per exemple, la nul·la presència que té a Internet un premi de la categoria del de les Lletres Valencianes. En això: silenci administratiu. Silenciament. Tot ordit amb l’objectiu de substituir una tradició inequívoca per un bunyol propi d’una societat subalterna.
Fóra bo fer una lectura d’aquests fets en clau ilercavona. Una cosa és el folklore de traje regional i l’altra del tot diferent la cultura popular. O, si voleu, la cultura.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s