No ens falleu

No el coneixia de res i quan vaig descobrir el seu llibre vaig preguntar a Emili Fonollosa si encara era viu. Sí, Francisco Batiste Baila vivia i el seu llibre sobre el seu pas per Mauthausen cada dia tenia més difusió. Vaig comprar-lo al cap del temps, l’estiu passat, i només he arribat a fullejar-lo de moment.
Per raons professionals, vaig llegir una novel·la sobre el camp de concentració de Mauthausen, K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i vaig fer servir el llibre de Francisco Batiste com a informació complementària per a ensenyar com un mateix fet pot ser tractat des de dos gèneres literaris diferents: la novel·la i el memorialisme. El cas de El sol se extinguió en Mauthausen, l’obra de Francisco Batiste, correspon al segon gènere.

No l’he acabat de llegir però intueixo, per l’estil en què està escrit, que l’autor devia decidir-se a escriure’l després d’anys de formació autodidacta, de reflexió i de contrast d’opinions, de manera que en escriure les seues memòries sobre el sistema concentracionari nazi que li va tocar viure, d’una manera o altra va poder-se traure un pes descomunal de damunt, per una part, per més que l’experiència concentràcionària li haguera de pesar psicològicament de per vida, i per l’altra va acomplir la fita que van proposar-se els supervivents de l’extermini: difondre’n el testimoni, assegurar la transmissió de la memòria històrica per a salvaguarda de les generacions futures.
Els combatents republicans de la guerra civil espanyola que van passar la frontera de França com a conseqüència de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista, van anar a parar a camps de concentració de la Catalunya Nord. Des d’allí, una part molt considerable d’aquest contingent de desclassats va entrar a formar part de batallons de treball de l’exèrcit francès. Quan els nazis van envair França ja durant la II Guerra Mundial i van trobar-se amb tota aquella gentada que havia fugit d’Espanya, van preguntar a les autoritats espanyoles què n’havien de fer. Com que aquestes els van anul·lar la nacionalitat, els republicans refugiats a França van ser considerats apàtrides, que ja és dir, i van ser deportats en massa al camp de concentració austríac de Mauthausen, on van morir-ne més de 5000. Entre ells hi havia el vinarossenc Francisco Batiste.
El relat de l’experiència del camp de concentració a mans dels botxins nazis posa els pèls de punta. Un sistema pensat per a l’anul·lació de l’individu com a persona humana i per a la seua destrucció material, que tenia en els forns crematoris, de persones, del camp veí de Gusen, la seua maquinària més estrictament infernal, resulta difícil d’imaginar per a ments acomodades en l’amnèsica democràcia espanyola que vivim. Batiste, com els altres supervivents del camp, va haver-se de buscar la vida quan el malson va haver-se acabat. Al capdavall, continuaven sent enemics del franquisme i van haver de callar encara durant molt de temps. Per això la imatge de Francisco Batiste a Mauthausen amb el primer president d’un govern espanyol que hi posava els peus, el 8 de maig de 2005, molt de temps després de la instauració de la democràcia espanyola, té un significat molt especial per moltes raons.
Entre altres i en primer lloc perquè suposa un reconeixement oficial per part de l’estat espanyol d’una responsabilitat històrica que ha defugit durant tot aquest temps. En segon lloc perquè dóna la talla de la personalitat de Batiste, una vida dedicada a l’objectiu no tan sols de perpetuar la memòria del desastre sinó també a de reivindicar el reconeixement dels qui un dia van lluitar-hi en contra i el van haver de patir. I en tercer lloc, també, perquè situa la seua terra d’origen en el mapa mental de la història europea del segle XX.
Lògicament, tot això es pot ignorar com és tradició, però si visquéssem en un sistema polític com el dels països europeus que tenen proscrita la ideologia que va originar la més gran barbaritat produïda contra la Humanitat, figures com Francisco Batiste ocuparien el lloc que els pertoca en l’escala de valors i en la manera de viure de la societat, el dels defensors de la fraternitat i els drets humans. Perquè ell és ha estat un exemple vivent de la consciència que el que a ell li va passar no pot tornar a passar mai més.
Andrea Corera, una estudiant navarresa que va assistir al 60 aniversari de l’alliberament de Mauthausen, va recollir una frase de Batiste adreçada als jóvens: “Vam perdre tres vegades en la guerra i ara lluitem contra l’oblit: no ens falleu”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s