Els papers de Salamanca

Del 2 al 18 de març pot veure’s a Vinaròs l’exposició El retorn dels documents confiscats a Catalunya, organitzada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Fundació Caixa Vinaròs. L’exposició mostra 82 documents originals de la Generalitat republicana i altres tantes reproduccions pertanyents a la institució catalana dels anys 30 i a particulars i ve a ser una mostra significativa dels anomenats “papers de Salamanca” retornats (500 lligalls) al seu propietari en virtut de la llei promulgada a l’efecte el 2005 pel govern espanyol.

En primer lloc, podria resultar curiós que una exposició com aquesta, creada per una administració autonòmica, itinere fora dels seus límits administratius. Pel caràcter de l’exposició i pel poble a on pot visitar-se actualment, això encara crida més l’atenció.

La qüestió és que els anomenats “papers de Salamanca” inclouen molta documentació que pertany a municipis i particulars d’una banda i altra del Sénia, a més de la documentació pròpia de la Generalitat de Catalunya. No debades, l’organisme que el franquisme va organitzar per apropiar-se’n per la força de les armes va crear-se pocs dies després que el seu exèrcit ocupés Vinaròs, l’abril de 1938, i dividís en dos el territori republicà. És així que va crear-se expressament per confiscar una documentació que havia de servir, d’una banda, per perseguir els seus propietaris legítims i, de l’altra, per esborrar la memòria de la democràcia republicana i dels qui la van defensar. Vinaròs mateix va ser un dels principals centres operatius.

Avui, la llei espanyola de restitució d’aquesta documentació als seus legítims propietaris, començant per la Generalitat de Catalunya, reconeix el caràcter d’espoli que va practicar el franquisme i la possibilitat que tenen les persones naturals i jurídiques de fora de Catalunya que els siga restituïda la documentació de què són propietàries. Ha de ser a través de la comunitat autònoma corresponent, que ho ha de sol·licitar a l’estat.

En aquest sentit, val a dir que la segona fase del retorn dels “papers de Salamanca”, que ha de restituir als particulars catalans la documentació de què són propietaris, està pràcticament encallada i no té data coneguda. Amb aquesta perspectiva, parlar de la possibilitat que els pobles valencians que tenen documentació espoliada a Salamanca la recuperen necessita un esforç suplementari d’imaginació. De fet, la Generalitat Valenciana, que posseeix dades sobre el que hauria de demanar, ha dispensat a aquest tema la displicència característica de la política que practica el seu govern en relació a qualsevol ombra de dubte de la seua infalibilitat, si no més de l’habitual. Altres qüestions relatives a l’àmbit de la memòria històrica, com les fosses comunes del cementeri de València, són encara més punyents i posen damunt la taula els tabús de la Transició espanyola, en un moment no precisament brillant en relació al tema, ja que la coneguda com a llei de la memòria històrica pareix bastant embarrancada per la senzilla raó que no satisfà a ningú, ben possiblement ni tan sols als socialistes, que representa que en són els promotors.

Fa uns anys la campanya per a la recuperació dels “papers de Salamanca” va arrossegar bàsicament els pobles valencians amb representació a la Taula del Sénia a sumar-se a la reivindicació. Els governants autonòmics valencians sempre han combregat amb les rodes del seu molí espanyol i lògicament consideren que els papers han de ser on encara són per allò de la “unidad de archivo en lo universal”, si bé es pot apuntar, arran de l’exposició que ara es pot visitar a Vinaròs, que també pareix que la reivindicació d’anys enrere ja va passar i ara, tal com està el tema de la memòria històrica, això no interessa. Les eleccions alguna cosa hi deuen tenir a veure, segurament.

En qualsevol cas, si l’exposició serveix per donar continuïtat a la reivindicació, encara es podran esperar esdeveniments segons els resultats del maig. Si, per contra, es tracta de donar per bons els resultats d’aquella primera campanya que va donar lloc a la llei de restitució i al primer paquet de documents retornats, la dosi d’amnèsia col·lectiva està assegurada.

L’aplicació de la llei encara té molt de camí per recórrer. Carles Fontserè, cartellista víctima de l’espoli de la seua obra artística, va morir el 4 de gener de 2007 sense veure restituïts els seus béns. El temps passa i els responsables polítics espanyols de la qüestió ja es veu que molta pressa no tenen. Seria bo que els pobles que van participar en aquella primera reivindicació persistissen en la seua reivindicació al nivell que pertoque. Hi ha coses que ja haurien d’estar resoltes de molt enrere.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s