Més de mil anys

Fa uns dies el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC), entitat ecologista de les comarques tarragonines, va denunciar l’imminent arrancada de 92 oliveres monumentals al terme d’Ulldecona, en el que és la darrera mostra de la constant volatilització d’aquests arbres del medi en què van créixer al llarg del temps. El mateix GEPEC denuncia que la Generalitat de Catalunya fa dos anys que incompleix el seu compromís de protegir les anomenades oliveres mil·lenàries.

A l’altra banda del Sénia, la Generalitat Valenciana va promulgar l’any passat la Llei 4/2006, de 19 de maig, de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana, que és el text legal que ofereix protecció genèrica a aquest patrimoni natural i que l’any passat va provocar l’acceleració de les arrancades d’arbres prèvia a l’entrada en vigor de la llei. Tot just encara no fa el mes, la Generalitat Valenciana ha obert convocatòria per a la sol·licitud de subvencions relacionades amb aquests arbres monumentals, si bé s’ha de dir que el catàleg oficial que preveu la llei encara està per elaborar.
No hi ha dubte que quan es posa el crit al cel com ho fa el GEPEC alguna cosa ha de passar més enllà de la circumstància que potser la protecció dictada per la Generalitat Valenciana ha desplaçat el negoci del tràfic d’oliveres més al Nord. No hi fa res que a les comarques de l’Ebre se n’hagen catalogat 1500 exemplars. Si no tenen protecció, els arbres poden ser objecte de compravenda com qualsevol altra mercaderia.
Lògicament, el cas de les oliveres mil·lenàries no pot deslligar-se de les dues problemàtiques que l’afecten. En primer lloc, les transformacions accelerades que ha viscut el sector agrari, i en segon lloc la pressió urbanística sobre el territori. Convé tenir-los en compte per entendre bé el que està passant. Les denúncies ecologistes criden l’atenció sobre el problema immediat de la conservació, si bé la crisi que hi ha darrere del fenomen resulta d’una profunditat sense precedents. Avui per avui és sabut que el secà ja fa temps que va deixar de ser un mitjà de vida decent, cosa que es visualitza en la minva en picat del percentatge d’ocupació que suposa com a sector econòmic. Tot i això, la productivitat del sector oleícola resulta ser major que mai, a causa de la mecanització i la millora dels conreus. Amb un volum determinat de producció, l’olivera ha continuat sent un mitjà econòmic assequible a un nombre cada vegada més reduït de llauradors. És així que actualment es busca l’augment de la productivitat en el conreu de l’olivera com en qualsevol altra activitat econòmica. Des d’aquest punt de vista, per a un llaurador que s’hi dedique professionalment, ha acabat resultant més rendible vendre una olivera mil·lenària de baixa productivitat i replantar el terreny que ocupava amb empelts jóvens, que no aguantar un arbre monumental el valor patrimonial del qual ha estat menystingut. Paral·lelament, la pressió urbanística sobre el territori ha generat una demanda d’aquest tipus d’arbres, de manera que ha esdevingut un negoci lucratiu sobretot per a l’intermediari. Una olivera replantada en el jardí d’un xalet nou de trinca, construït en terra posada, atorga al nyap urbanístic una pàtina de prestigi i arrelament que li són en realitat absolutament aliens. Es tapa amb una olivera mil·lenària la destrucció del paisatge que el mateix arbre ha habitat des de temps immemorial.
És evident que les transformacions econòmiques han operat un canvi radical del valor de les coses. Avui, pensar en termes exclusivament econòmics en les oliveres mil·lenàries, com té dret a fer-ho un llaurador, que al capdavall n’és el propietari i se n’ocupa, acabarà esdevenint pràcticament impossible, per la intervenció que en la qüestió hi acaben tenint els altres actors, inclosos els proteccionistes. No crec que promoure, per exemple, la producció d’oli d’oliva mil·lenària siga cap solució, vista la limitació efectiva d’aquesta producció, per més que resulte un element atractiu i dinamitzador. El problema ve quan els interessos s’escapen de l’àmbit estrictament pagès i les oliveres, com les malees, esdevenen moneda de canvi de l’especulació. Per cert: en tot això les cooperatives no hi tenen res a dir, o a fer, encara que només siga munyir les subvencions de l’administració? Potser haurien de començar a pensar-hi en termes de patrimoni natural propi, també.
Mentrestant, el director dels serveis territorials del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, Antoni Espanya, ha corregut a sortir al pas de les denúncies del GEPEC dient que aquest 2007 s’aprovarà la llei de protecció de les oliveres mil·lenàries Doncs potser seria el moment de recordar-li allò de fets i no paraules.
El grup d’agrorock Aluminosis de la Jana ho canten a la perfecció en la seua cançó Més de mil anys:

«Si t’auelo ja m´hagués venut, tu no m’hagueres conegut.
Si no parem d´arrencar, als teus néts contaràs
que hi havien oliveres que tenien més de mil anys.
»

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s