Visca Carles Santos!

A començaments de mes va tancar les portes l’exposició Visca el piano!, que feia un recorregut per l’obra del pianista de Vinaròs. I ja ha iniciat el seu recorregut l’obra El fervor de la perseverança, que ha estat presentada a Girona i aquests dies s’ofereix al Teatre Lliure de Barcelona.

A mig camí entre la música i la performance, les actuacions de Carles Santos poden agradar o no, però difícilment deixen ningú indiferent. A l’exposició de la Fundació Miró, el visitant es trobava el mateix artista assajant al piano, com formant part dinàmica d’un constructe museístic demolidor per insòlit: pianos asclats a cops de mall, boscos d’estàtues, pianos autòmats movent-se entre el públic, autèntics poemes visuals en la millor línia expressiva de l’avantguardisme literari de la segona meitat del segle XX, directament inspirats pel mestratge de Joan Brossa.
Carles Santos hi tocava el piano de manera obsessiva en una mena d’estand de l’exposició, cobert de dalt a baix de quadres amb retrats que suggereixen la història de la música mentre els espectadors se’l miren sense saber exactament com se l’han de mirar: com si fos un mico dins la gàbia, com si fos el boig estrafolari que pareix que és, com si fos un geni que, incomprensiblement, inclou en el preu de l’exposició un assaig en directe, com si fos un músic clàssic que més que desconstruint la música se l’està carregant, o millor, l’està tornant a crear de cap i de nou. I tot això mentre al costat una llum enfoca una gran creu metàl·lica que evoluciona en el buit més fosc. Pareix que al piano li hagen de saltar els molls d’un moment a l’altre, un càmera que està enregistrant l’actuació quasi es rebolca per terra per agafar el moment des d’una perspectiva contrapicada. Què més pot vindre ara? Zènit sonor del piano. I silenci. La gran creu es desploma en el buit i els espectadors corren sorpresos a captar el gran terrabastall que provoca. A terra, la gran creu caiguda expressa una metàfora després de la peça musical que el públic que atenia a l’actuació haurà d’interpretar com millor li vinga de gust.

El músic ha acabat la faena i comenta amb uns tècnics el funcionament de la instal·lació. Alguns espectadors, molts dels quals turistes internacionals, se li apropen per demanar-li un autògraf.

Darrere hi ha una carrera artística de més de 50 anys, nascuda de la tradició musical valenciana i que va fer-se gran mamant formació musical a París i avantguarda a Barcelona i Nova York. Ja es pot veure. Carles Santos, l’artista més internacional de la Ilercavònia és una persona perfectament arrelada a casa seua, que incorpora amb normalitat o més ben dit que empra referents quotidians de la seua terra com a símbols del seu llenguatge visual, un llenguatge que, com ell mateix afirma, ofèn les ortodòxies. Allò local és allò universal. I això les ortodòxies no ho han entès mai.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s