Lo Port

Lo Port és la muntanya de la Ilercavònia. Sense tractar-se d’una alta muntanya, com ara el Pirineu, constitueix un mitjà natural de primer ordre dins dels Països Catalans, amb joies naturals com el faig pare o la cabra hispànica, i llocs emblemàtics com el tossal del Rei, punt de confluència de les fronteres administratives del Principat, Aragó i el País Valencià. Per això, la preservació d’aquest espai natural és del tot necessària. Ho és per als Països Catalans i ho és per a la Ilercavònia.Un incendi que arrasés lo Port seria una desgràcia total per a la Ilercavònia de la mateixa manera que ho va ser l’incendi del Turmell fa uns anys. Per això la conservació dels espais naturals és un element imprescindible per a l’autoestima de la gent, de la que hi viu directament, per descomptat, i de la que se’l sent com a seu, també.

Dit això, la partició administrativa del territori en tres comunitats autònomes fa que el mateix espai natural tinga situacions de protecció diferents en funció del tros que cau segons en quina jurisdicció. El referent en aquest sentit és el Parc Natural de la part principatina, el segon del seu àmbit administratiu després segurament del Montseny. Actualment, la Generalitat Valenciana ha engegat el procés per convertir la seua part també en parc natural. Com ja va passar quan la Generalitat de Catalunya va crear el Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit, una cosa és emetre unes disposicions jurídiques x i una altra dotar el territori dels recursos que hi fan falta perquè la realitat coincidisca amb la legislació vigent. I és evident que si es vol protegir un territori cal fer-ho efectivament, de la mateixa manera que si existeix una legislació sobre patrimoni cultural i artístic, cal fer efectiva la protecció que la legislació especifica, i això vol dir multes i també ajuts, a particulars i a administracions comarcals o locals. Com en aquella ocasió, doncs, protecció significa recursos i gestió. Els recursos ha de posar-los l’administració amb capacitat jurisdiccional i econòmica per fer-ho. I la gestió ha de ser del tot compartida.
En això darrer, el precedent del parc principatí podria ser un model per a la iniciativa valenciana. A seguir o no, no ho sé, però convindria que l’acció de l’administració valenciana servira per al reequilibri efectiu del nivell de protecció del conjunt del Port. Aquesta gestió compartida és tan necessària com la intervenció antiincendis de les agrupacions de defensa forestal al Principat, per posar un exemple. Les agrupacions de defensa forestal, del tot inexistents al País Valencià, tenen el paper inestimable de situar la lluita contraincendis en el territori concret quan es produeix una crema. Al foc se’l combat en el seu propi terreny i per fer-ho cal gent que conega el lloc i la manera de tallar-lo; no pas grans dotacions que no coneixen ni els camins per on han de moure’s. D’aquesta mateixa manera la Generalitat Valenciana hauria de col·laborar amb els ajuntaments dels municipis afectats, per respectar la seua manera de viure directament sobre el territori, el qual, per cert, és al caire de la despoblació. Vallibona, Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà poden seguir el camí del Ballestar, el Coratxar o Bel. El primer objectiu del Parc Natural hauria de ser ajudar a preservar la presència humana en aquests pobles sense alterar la seua manera de viure-hi. En aquest sentit, la bestialitat emesa per la conselleria del ram en el sentit que dins del parc natural s’hi podrien fer camps de golf, només de ser formulada, ja provoca tota mena de suspicàcies.
Els municipis de contrapartit de l’àrea afectada, van posar-se de seguida contra la iniciativa de la Generalitat. La Pobla de Benifassà, governada pel PP, s’ha acollit al que caiga del cel com si n’haguera de caure manà. En això, els mals usos de la política nostrada són invariables. Si el signe polític de la Generalitat haguera estat socialista, els ajuntaments socialistes corresponents segurament no haurien reaccionat com ho van fer de bon començament i haurien intentat contemporitzar, és a dir, amagar les divergències. El problema polític de fons, tanmateix, no són les característiques determinades de la dinàmica política, sinó l’evident manca de capacitat política dels ajuntaments de la Ilercavònia davant l’actuació d’instàncies administratives superiors, siguen la totpoderosa Diputació de Castelló del cràpula de Fabra, la Generalitat de Paco Camps i Blasco o la delegacioneta de la Generalitat de Catalunya a Tortosa. Madrid, ja s’entén, pertany a una altra dimensió. Si a més el territori en joc és una zona que amb prou penes arriba als 3000 habitants, el peix pareix que ja estiga tot venut. Els ajuntaments podran queixar-se o avenir-se al que diguen els manaires de València, però són uns actors del tot secundaris. La desconsideració de la Generalitat, en aquest sentit, no és cosa que depenga d’un o altre partit. El cas del parc principatí creat al 2000 ja va posar en evidència aquest mateix problema estructural: la desconsideració de l’administració autonòmica envers el cul de sac que és lo Port per al Principat com igualment ho és per al País Valencià.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s