Torno a llegir alguns escrits apareguts aquí mateix sobre la figura de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que darrerament va més just de roba en relació als contenciosos judicials que té oberts. L’empitjorament de la seua situació processal es produeix pràcticament alhora que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps ha arribat a l’estat de la innocència després de passar el judici per allò dels vestits. Hi ha alguns detalls interessants d’aquests processos i d’aquests personatges que mereixen comentari. Un comentari que només pot ser d’urgència en relació a la marxa dels esdeveniments, però que pot adquirir més profunditat si es fan més en perspectiva.
Comencem per Francisco Camps. Després de guanyar les eleccions autonòmiques per majoria absoluta per tercera vegada, al cap d’uns pocs mesos, ha de dimitir per la pressió a què el sotmet la seua vinculació amb els protagonistes de la trama Gürtel de corrupció i finançament il·legal del PP. Ja fa temps que no accepta preguntes dels periodistes i fa les aparicions justes als mitjans de comunicació. La seua relació amb els mandataris del seu partit és tensa. Llavors ha de plegar. Sense renunciar a la seua presumpció d’innocència malgrat que altres persones que apareixen en el mateix catxull opten per reconèixer la seua implicació. Passa un judici en què, potser per primera vegada, les sessions de la vista esdevenen material mediàtic a l’abast, ja que es retransmeten en directe.  Segons el resultat del judici, l’inculpat no és culpable del delicte pel qual se l’acusava, si bé queda en evidència que va rebre regals de persones vinculades directament amb aquesta trama. Això és tan evident com que, després d’aquest procés ha quedat literalment cremat com a actiu polític. Justificadament o no. Però cremat. Rita Barberá, un dels seus principals suports, ja ha deixat dit que l’aigua dels rius no canvia mai de direcció i té raó. Camps és un cadàver polític i l’únic futur que li queda en aquest territori és esdevenir un vampir. Tot és possible.
Després d’anys d’instrucció fluctuant del cas Naranjax, que podria ser un bon motiu per a una pel·lícula d’intriga, fa poc que el jutjat de Nules ha imposat fiances als implicats en aquest altre assumpte. Carlos Fabra, que és el màxim dirigent polític provincial del PP, ha rebut un recapte de més de quatre milions d’euros.  L’home, fidel a la seua manera de fer, ha intentat recórrer des del primer dia totes les decisions que el perjudicaven en la multitud de processos que li han anat obrint per presumpta corrupció des de ja fa uns quants anys. La seua tècnica és ajornar els processos mitjançant recursos de manera que els delictes fiscals acaben prescrivint.  Això de la prescripció de determinats delictes és literalment l’hòstia. Si vas ser un lladre en el passat però no ho has tornat a fer, tan sols t’has limitat a viure dels beneficis que en vas traure, la culpabilitat caduca. És clar que aquesta eixida legal només està a l’abast de qui es pot permetre econòmicament de recórrer indefinidament les decisions judicials. I Carlos Fabra pot. Materialment pot. Moralment també, perquè és un corsari de la política, un depredador, un senyor feudal. El seu dret de cuixa li permet fer aquestes coses, disposar d’una parròquia addicta i rebre’n l’aplaudiment i l’adhesió. No hi fa res que la seua gestió al capdavant de la institució provincial haja estat un desastre, un desficaci, un bluf monumental, amb esguerros significats com l’aeroport i projectes imaginaris que han vingut a no res com Mundo Ilusión. Però ara això porta el camí que ja ha trescat Francisco Camps. Què hi ha més enllà, no se sap. Les penes que demana la fiscalia anticorrupció son prou contundents: quinze anys de presó, deu d’inhabilitació i més de dos milions d’euros de multa. Lluny de la ridiculesa que es demanava pels vestits de Camps. No es pot descartar que se’n isca sa i estalvi perquè la seua posició ha estat i continua estant de força. De força i contra la transparència de l’estat democràtic. Hi ha, en el fons, una lluita, una disputa entre els mecanismes de la legalitat i la subversió sistemàtica que ha practicat aquest dirigent polític.
Pel que es veu, la seua estructura de poder arriba fins a la capil·laritat més fina d’una societat que majoritàriament veu bé les seues pràctiques. I, doncs, és lògic deduir que en comparteix els objectius i les maneres de fer. És evident que, aquesta part de la societat l’exculparà les vegades que convinga. Una altra cosa és que els mecanisme de funcionament de l’estat el deixen tranquil ara que li arriba la jubilació. Totes les coses evolucionen. Hi ha polítics que passen a la posteritat i se’ls fa un minut de silenci en altes institucions parlamentàries europees malgrat haver participat activament en el sosteniment de dictadures d’origen feixista practicants de crims contra la humanitat en la modalitat de genocidi polític. I han mantingut la seua inviolabilitat inalterable gràcies, entre altres coses, al fet que la democràcia formal que els ha garantit aquesta impunitat la van dissenyar expressament amb la concurrència dels hereus de les víctimes. Difícil, però no impossible. No es pot descartar que aquesta dinàmica, els continuadors com Carlos Fabra la puguen mantenir. Però és evident que cada vegada la cosa es posa més difícil. No pas per l’oposició política, sinó pel funcionament dels mecanismes del poder judicial. I per la pròpia contumàcia personal de l’afectat en la seua manera de gestionar el seu poder.
Tot plegat, espectacles d’allò més edificants en un moment de crisi en molts ordres. Un descrèdit general.

Des d’aquest punt, a uns 800 m sobre el nivell de la mar, mirant en direcció sud-oest, destaca clarament el pic del Penyagolosa, amb els 1813 m que fa d’altura sobre el nivell de la mar. Segons explica Carlos Sarthou Carreres al seu llibre Viaje por los santuarios de la proincia de Castellón, de 1909, des del capdamunt d’aquesta muntanya, en un dia clar, pot divisar-se Montserrat, a gairebé 250 km. en línia recta. Des de la mola de Xert el Penyagolosa sobresurt al fons d’una superposició de serralades més altes com més s’allunyen.  Mirant més al sud, les muntanyes del Desert de les Palmes, amb el perfil del Bartolo, tanquen l’horitzó. Per damunt d’aquell perfil, una línia de núvols llunyaníssims marquen el límit del vent. Més a prop, a la plana, Sant Mateu i la Salzadella  semblen resguardades per la serra de la Vall d’Àngel i les Talaies d’Alcalà. Més a prop, la rambla de Cervera serpenteja devers la vila que li dóna nom. Darrere, a l’horitzó, ja s’hi retalla la mar. I en la confluència de les muntanyes i la mar, una ratlla d’edificis alts marca la presència de la Peníscola més urbanitzada. Benicarló queda amagat rere les muntanyes de Cervera. Per l’est, al final d’aquests contraforts es veu La Jana al pla, i en la llunyania, quasi en línia recta, el Puig de Benicarló, i darrere, vora mar, Vinaròs.

Malgrat el vent, el dia no és clar del tot dins la mar. Això no impedeix albirar vaixells d’una grandària que des d’aquí dalt pareix inversemblant. I molt a prop de la costa. Vaixells com pobles flotants, com illes. Gairebé tan grans com la plataforma del gas, que només sé distingir a casa, ampliant les fotos a l’ordinador. La plataforma emergeix de la boirina que entela l’horitzó de la ratlla de la mar, com un un engendre monstruós, fantasmagòric. Més a l’est, la serra de Sant Pere deixa veure una punta de Traiguera i separa el pla de Canet lo Roig de la vista de la mar. Per damunt de la serra de Sant Pere, Alcanar i la banya del delta de l’Ebre. Aquest pla de Canet s’allarga fins al castell d’Ulldecona, ressorgit de les runes a força de restauracions, en el petit puig que amaga el poble. Darrere, la serra del Montsià tanca l’horitzó. Si em giro al nord, la serra del Turmell (1281 m) apareix imponent per la proximitat i els contraforts que descendeixen en forma de mola fins a la vall de la Barcella, aquell univers tancat per muntanyes que tant va atraure la curiositat de Vicente Meseguer.

Però i l’objectiu del reportatge? En direcció sud sud-est, per damunt dels contraforts d’Irta, més a prop que la ratlla última de l’horitzó marítim, emergeix amb claredat el perfil característic de l’illa Grossa, amb el far. El teleobjectiu fa la seua faena i els Columbrets queden fotografiats. De lluny, a simple vista, no són més que un punt a l’horitzó, com també és molt difícil de distingir la plataforma del gas, prou més propera.

Me’n torno amb la satisfacció d’haver pogut captar la imatge que buscava i amb un bon reportatge d’imatges per indagar amb deteniment, per conèixer. I sí: quan bufa el vent la transparència de l’aire és ideal per veure-hi lluny, fins dins la mar. Una característica de la Ilercavònia. Per cert, les Columbretes no són visibles al Google Maps. Cal instal·lar-hi el connector de l’Earth.

En primer lloc, diria que els responsables arqueològics del patrimoni actuen metòdicament amb aquest tipus de restes. S’assegura la integritat del tram excavat afectat pel pas del gasoducte. Una vegada fetes les prospeccions pertinents, torna a tapar-se, ja que, com no podia ser d’una altra manera, és un camí en ús, l’anomenat camí dels Hostalets. Un camí rural de terra. Tornar a deixar el lloc com estava i mantenir-ne l’ús actual és la millor manera de conservar les restes arqueològiques.

En segon lloc, la troballa coincideix amb la iniciativa de la Generalitat Valenciana de preservació i promoció de l’anomenada ruta històrica de la Via Augusta, que està dotada d’un pla director de recuperació donat a conèixer aquest mateix 2011. A la pàgina web de la ruta històrica poden consultar-se esl plafons i altres materials que conformen l’exposició itinerant, que ja ha passat per Traiguera i pel MUCBE de Benicarló sobre aquest projecte. És una vergonya integral que la informació en línia sobre aquest projecte no estiga en valencià. En aquesta web de la conselleria d’infraestructures, territori i medi ambient, el valencià no passa dels epígrafs “GENERALITAT VALENCIANA” i “CONSELLERIA”. S’ha d’arribar als plafons de l’exposició per constatar que estan en espanyol i en valencià. Primer en espanyol i després en valencià. Així, quan arribes al valencià, ja veus que és la repetició i no cal llegir-ho, de manera que constates que és la llengua inútil. Però a la web ni tan sols es diu que la informació té aquesta versió. Això sí, s’hi indica que també hi ha disponible la informació en anglès i francès, que són les llengües dels turistes i que, com queda clar, són més importants que la dels indígenes. De tota manera, el que és la informació més important, la del catàleg del pla director està en espanyol i prou. Una actitud molt significativa per entendre quin és l’enfocament de fons del projecte.

Una altra cosa que crida l’atenció és la recurrència de l’administració valenciana a un projecte d’aquestes característiques basat en la recuperació de restes arqueològiques i la creació d’una ruta turística. Perquè al capdavall es tracta d’això: de crear un itinerari turístic com n’hi ha de semblants a la Ilercavònia. Posem per cas la via verda de la Val de Zafan, de Tortosa fins a la Puebla d’Híxar a l’aragonesa comarca del Baix Martín, vora Alcanyís. Aquesta via verda aprofita l’antiga línia de ferrocarril del mateix nom. En tots dos casos, es tracta de projectes que busquen la integració del turista en el medi natural com a recurs per a la dinamització a partir del respecte. Simptomàtic, després que projectes més ambiciosos com ara Mundo Ilusión, que havia de permetre de construir un parc temàtic i urbanitzacions entre Cabanes i Orpesa, acabés a la cuneta. Molt a prop d’allí sí que s’hi va acabar construint un aeroport. Ara, quan l’aeroport encara no ha obert i el contribuent paga per cada dia que continua tancat, els avions que havien d’aterrar en aquest Mundo Ilusión diríem que han perdut el referent. Per cert, hi ha una concomitància innegable entre aquest nom de parc temàtic Mundo Ilusión i la màxima electoral d’Artur Mas, popularitzada pel Polònia: “Amb il·lusió!”. El cas és que, per aquelles coincidències de la vida, la Via Augusta també passa per Cabanes, on hi ha el famós arc. I per la Vall d’Alba, on hi ha el famós Francisco Martínez, alcalde i vicepresident diputacional mentrestant Mundo Ilusión era una bombolla que surava.

I anem a l’enfocament. Els romans no molesten. La seua existència remota no té cap connexió aparent amb la nostra societat, excepte en les pedres que se’n conserven. En realitat, la promoció de la Via Augusta també és una tematització del territori. Molt respectuosa, ja ho em dit, i segurament més barata que una bombolla immobiliària. A més, la Via Augusta, com indica el nom, correspon a l’imperi romà, aquella macroestructura política possible en l’Antiguitat, inaprehensible des d’aleshores malgrat que algun poder estatal se n’apropie la representació, cosa que ha anat passant al llarg de la història. França se’n va declarar hereva, l’Àustria del XVIII s’ho feia dir. Alfons X el Savi de Castella va proclamar-se’n titular. La idea que venim dels romans va molt bé per connectar l’Espanya regnícola actual amb la idea de l’imperi de l’Antiguitat i, de passada, com qui no vol la cosa, obviar que els indígenes que no tenen representació lingüística a les webs de l’administració que representa que els és pròpia, són del tot irrellevants com ho és que la Via Augusta, creada sota l’ègida imperial va estar en funcionament efectiu, concretament en el tram en què ara s’ha fet aquesta troballa, fins al segle XVII i que era la via terrestre principal, el cami ral entre València i Barcelona, les ciutats més importants dels regnes peninsulars de la corona catalanoaragonesa, aquella realitat política innominable per a l’existència dels borbònics espanyols.

D’entrada em sobta que algun veí vinarossenc vinculat a la cosa cultural de la ciutat no estiga al corrent de la realització del congrés. No ho acabo d’entendre. Assistents a la inauguració comenten el bon to de les autoritats que hi van participar (alcaldes de Vinaròs i de Peníscola, aquest darrer en qualitat de responsable diputacional de la cosa cultural). Tenint en compte que l’espai central de l’esdeveniment és la biblioteca municipal, costa de creure que la difusió que se n’ha fet no arribe ni a la primera cantonada. Alguna cosa deu fallar, però no conec les circumstàncies immediates i no sé discernir-ho.

Les comunicacions a què assisteixo al matí tenen un caràcter predominantment lingüístic. Estan molt bé, tenen molt de nivell. Si bé no acaben de coincidir amb els meus interessos, que reconec decididament històrics, posen en evidència com la gent entesa està al cas del paper que ocupa la Ilercavònia, el territori lingüístic de la Ilercavònia, en el panorama (en el diasistema dirien, segurament, aquests especialistes) de l’àrea catalanoparlant. Un interès que contrasta significativament amb el menysteniment amb què és tractat aquest mateix objecte lingüístic per part de les instàncies polítiques que se suposa que estan obligades per llei a sostenir-lo. I també per la mateixa societat. Al capdavall, després de tot, en la dimensió individual cadascú fa el que pot. Però els usos lingüístics de l’esfera pública, en algunes intervencions del mateix congrés, al restaurant quan anem a dinar, en algun altre acte cultural rellevant que té lloc el mateix cap de setmana a la mateixa ciutat no són cosa de la individualitat, sinó d’una inèrcia que marquen les polítiques lingüístiques públiques.

M’agrada retrobar el vell filòleg Germà Colon (83 anys), que hi pronuncia una conferència sobre lèxic, sobre paraules antigues i modernes, geosinònims, paraules diferents amb el mateix significat que conviuen en indrets diferents de l’àrea lingüística catalanoparlant, després que en un llocs han desaparegut i en altres s’han conservat. Aquestes paraules, em comenta Joan Ferreres en sortir, són com els cognoms valencians, que poden resseguir-se passat enllà fins a les fonts catalanes medievals que donen compte de l’expansió territorial del segle XIII. Qui vulga veure que no tanque els ulls. Germà Colon va ser l’antagonista dialèctic de Joan Coromines i l’ha sobreviscut per donar al català la consistència d’una llengua viva de la Romània lingüística. Romània vol dir els països on es parla una llengua derivada del llatí. No és el mateix Romània que Romania. Avui, Germà Colon no és una persona coneguda per la mateixa raó que es fa un congrés científic a Vinaròs i no és notícia. Però Germà Colon ha dedicat tota una vida al coneixement de la llengua dels valencians. És una eminència exquisidament ignorada en una societat que ha practicat la depredació econòmica i la superficialitat cultural més despersonalitzadora. Tot això, ben mirat, els qui participem en el congrés, ho tenim més que assumit, digerit. Ho donem per descomptat. El dia que la societat de depredació econòmica i despersonalització cultural opte per recórrer als valors sòlids del coneixement i de la ciència, bé s’ha de trobar alguna cosa més o menys aprofitable. Per tant, cal persistir com ho fa Germà Colon. Malgrat tot.

Molt interessant la presentació de la comunicació “El sindicalisme pagès a les Terres de l’Ebre (1939-1944)” que va fer Antoni Gavaldà. El sindicalisme vertical franquista elaborava una fitxa d’antecedents de totes les persones que s’incorporaven en algun esglaó d’aquesta estructura. El control propi de l’estat policial. Els intersticis de la història com la dels cognoms que s’enfilen a l’edat mitjana. Molt més propers i igualment oblidats.

Al final, em quedo fins a sentir parlar el cuiner Rafa Gauxachs a la taula redona “Els menjars: una cultura per difondre”, que aplega restauradors del Maestrat.  És de destacar l’honestedat amb què planteja la seua dedicació de cuiner, conscient que la cuina ha de ser la de cada lloc i aquesta és la seua ànima. Especialment interessants les consideracions que fa sobre la cacera i sobre la seua condició de caçador. Hi ressalta la vinculació que hi ha entre cacera i cuina en el sentit que l’activitat cinegètica ben portada acaba sempre a taula. En la línia de viure respectant l’entorn, valorant el que tenim. Un respecte pel patrimoni gastronòmic admirable.

El que queda de bo en un congrés d’aquestes característiques, és el pòsit de coneixement que s’hi aplega. L’esperança de veure les comunicacions publicades perquè passen a formar part de la bibliografia consultable sobre les camrques de la Ilercavònia. El coneixement científic que fa la seua via.

A la inauguració prèvia, el tinent d’alcalde de la ciutat i regidor de cultura vindica la capitalitat cultural del municipi i diu que té pensat exercir-la. No debades el lema del seminari és “El patrimoni literari, incentiu per a les ciutats?” Una vindicació no sentida en molt de temps. Una novetat carregada de bones intencions que cal veure com es concreta. Una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho. Si es fa, s’ha de dir. Si no, està comprovat que hi ha el perill que paregue que no es fa. D’això l’anterior administració de la Generalitat de Catalunya pot donar-ne fe. També hi ha la tendència inversa: dir-ho i no fer res. O encara pitjor, dir-ho i fer el contrari. En això la consciència electiva de la societat va seguint la dinàmica del pèndol.

A mi, inevitablement, el lema del seminari em fa pensar en la Ilercavònia: El patrimoni literari, incentiu per al territori? I lògicament penso en Albert Pujol i Núria Grau i la seua labor de recuperació de l’obra i la personalitat d’Artur Bladé i Desumvila, l’autor de Benissanet. I en la seua iniciativa de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre, que és el punt de trobada obligat dels qui tenen algun interès pel que s’escriu i es publica en català a la Ilercavònia. I em porta altres reflexions. Com ara si Tortosa, que és la ciutat per antonomàsia de l’Ebre, té alguna idea al respecte. Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes es pregunta de passada, a la presentació del seminari, per què hi és absent en aquesta ocasió. Vull dir quan es tracta de ciutats i de patrimoni literari. És clar que segurament té problemes culturals de més envergadura que els dirigents tortosins estan disposats a portar a les espatlles com si fossen Sísif. I penso en Vinaròs, una altra ciutat significada del territori, i en Venceslau Ayguals d’Izco i Alfred Giner Sorolla. El primer va escriure tota la seua obra en castellà i va arribar a icona del romanticisme hispànic. Un romanticisme clarament liberal. El segon, un científic de talla internacional, que va escriure assaigs i poesia en la llengua del seu poble quan hauria pogut fer-ho perfectament en anglès, pareix del tot oblidat quan encara no fa ni una dècada de la seua mort. A Vinaròs, se’n pot seguir la petja, d’aquests escriptors? En què consisteix la riquesa cultural de les ciutats, realment? I Robert Saladrigas torna a traure el tema: actualment, pareix que tot ha de tenir un relat darrere. La realitat necessita una explicació literària. I l’actualitat política la que té és de terror. Actualment Benicarló té un relat literari més que interessant, amb productes de primera línia com el llibre-disc Ara, Estellés, sorgit de l’empenta discursiva de Rodonors invictes, una autèntica maquinària d’atraure talents a la ciutat. Com el del cantant Miquel Pujadó, que és un dels més dinàmics de l’escena catalanocantant. Si Miquel Pujadó cantés en anglès a hores d’ara ja seria una mena de Bob Dylan. Però és de Terrassa, ve de la tradició de la chanson i canta en català. I encara em fa pensar més en la Fundació Carles Salvador de Benassal, que és una de les poques entitats valencianes adherides a Espais Escrits, que guarda el llegat escrit d’un escriptor fenomenal del segle XX, que va conrear l’avantguarda poètica des de la vinculació amb el Maestrat. I penso fins a on arriba i arribarà la ignorància deliberada que practiquen les institucions valencianes respecte d’aquesta fundació, començant per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que una cosa o altra deu deure-li al gramàtic que va salvar els mobles del valencià quan tot li anava en contra. L’AVL ha hagut de renovar els càrrecs perquè la seua presidenta, Ascensión Figueres, ha escalat a candidata a poltrona al Congreso de los Diputados espanyol.

I també capto la idea que l’incentiu del patrimoni literari, allà on s’aplica, cohesiona el territori. Potser la Taula del Sénia podria fer alguna cosa al respecte, si hi té algun interès. No se m’acut cap més possibilitat, de moment.

Per la meua banda, només em resta anunciar aquí l’aparició de La Font de la Salut (Edicions Saldonar), un llibre del qual sóc autor, dedicat a aquest lloc del Maestrat, que potser ara comença també a ser una espai escrit. Vos convido a llegir-ne els capítols inicials.

Personalment, no tinc consciència que a les comarques del nord valencià hi haja hagut una normalització cultural propiciada pel marc institucional. Pel marc polític. Hi va haver un desgel, una mena de perestroika tímida als anys 80, al començament de l’autonomia, segurament perquè la novetat política comportava inevitablement alguns canvis en l’estètica de la vida pública, però allò no es va consolidar. Quan parlem de normalització cultural estem referint-nos al fet que la societat comarcal hagués anat adoptant les formes culturals sorgides del seu propi dinamisme a partir de les possibilitats oferides pel marc institucional. En molts, per no dir en tots els àmbits de la vida pública. I això començant per la llengua i continuant per la modernització dels elements de la cultura tradicional heretats del passat, que tenen un caràcter específic en la construcció de la identitat col·lectiva. D’acord, l’ús del valencià en la vida pública, en la vida quotidiana de la gent, s’ha mantingut; i s’ha incorporat a l’escola, si bé només parcialment en els principals nuclis de població. La presència social que té és, de totes maneres, molt limitada als usos més informals i de més poc prestigi social. Això és així perquè les institucions no l’han fet seu, començant per la Generalitat i acabant pels guals d’aparcament de qualsevol poble. Si res ha caracteritzat, en aquest sentit, l’actuació dels mitjans de comunicació d’abast comarcal és la manca de coherència a l’hora d’ordenar els usos lingüístics. Això o el monolingüisme castellà. Algunes iniciatives culturals lligades a l’associacionisme, que prenen el Maestrat per àmbit natural o es declaren amigues de tal poble, no han mogut un dit per aquesta normalització cultural. En 33 anys de democràcia. O han tingut una trajectòria erràtica al respecte, moltes vegades per salvaguardar una convivència basada en la submissió, en el caràcter subaltern. Un camp perfectament adobat per a la cultureta folkloritzant, un altre aspecte que caldria analitzar amb deteniment.

Tot sovint aflora una concepció del folklore que pareix molt natural i és del tot imbuïda. Cada representació folklòrica, cada dansa, cada vestimenta tradicional, a cada poble, és tinguda com a exclusivament local. I paral·lelament, cada representació folklòrica de cada poble genera una identificació estrictament local. Si pot ser remarcant ben remarcades les diferències respecte del veí. Contra el convenciment general, aquesta organització mental és tan recent com que la va implantar el franquisme amb els seus coros y danzas. Aquest apolítica va atomitzar completament la cultura tradicional pròpia. La va trinxar, la va reduir a la mínima expressió municipal. Som incapaços de reconèixer-nos en les formes folklòriques del poble del costat. Exemples? La dansa de Sant Jordi i de Traiguera tenen un origen comú. El ball pla és una dansa compartida. Podríem anar estirant el fil. Hauríem de fer-ho. La jota és una música, un cantar, un ball compartit. Molt ben mediatitzat pel folklorisme que diem. No té sentit preguntar-se per l’origen de la jota. La jota és d’aquí, un cant popular d’aquí.

Aquest debat sobre les formes de la cultural popular i tradicional que ens són pròpies, no pot amagar el que és realment interessant. Avui, com ja fa temps, no hi ha una cultura pròpia del Maestrat, moderna i feta a les llibreries, als museus, a la xarxa. Una cultura amb plantejaments actuals, oberta als corrents culturals que envolten. Una cultura amb visió de futur, que tinga un pensament i una expressió que ataquen de front la pervivència de la personalitat valenciana com a assumpte que cal atendre amb urgència. És més: en els propers temps, els espais de normalitat com ara l’escola seran víctimes de la política recentralitzadora. Dit breument: el miratge de la recuperació del valencià i la revitalització cultural s’ha acabat i l’assimilació cultural pareix imparable. És una amenaça en tota regla després d’anys en què els pobles havien pogut anar normalitzant a voluntat la seua manera de ser. La perspectiva de la tornada al provincianisme genera seriosos dubtes sobre la continuïtat real de la llengua i la cultura que ens han arribat.

Això o la construcció d’una cultura pròpia. Una cultura que aprofite les formes tradicionals i les projecte al futur. Una cultura amb un compromís inequívoc i efectiu per la llengua pròpia. Un activisme que supere la festivitat de cartó pedra i connecte amb el món que ens envolta. I això comptant que, avui per avui, els usuaris que encara tenen consciència de la situació, no compten amb cap suport. Que hauran de partir del que ells mateixos puguen proporcionar-se. Que estem sols i ens ho haurem de pagar de la butxaca.

Val més això que la postració definitiva.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa ja va deixar dit a Il Gattopardo el que passarà d’aquí a poc. Vindran grans canvis que consistiran a deixar-ho tot com estava. No em pregunteu de quin temps passat estem parlant. Al capdavall el passat és l’acumulació de presents que arriba fins al moment mateix en què llegiu això. Els règims polítics de restauració, borbònica per ser exactes, tenen aquestes coses.

Vull dir que mentrestant van passant aquestes cosetes i cosotes en què ens enlluernem, alguns altres fets que no arriben ni a menors, que ja se sap que aquest lloc està ocupat pel provincialisme, van fent la seua via i més d’enjorn que no tard se sumaran a aquesta altra dinàmica del Capità Enciam segons la qual els petits canvis són poderosos. Obviant, doncs, les arengues fallides pro institucions vuitcentistes que tampoc no suporten gaire la crisi econòmica i potser necessiten un rescat, millor si és definitiu; podem fer esment d’algunes notícies interessants referides a l’espectre cultural, d’aquelles que no solen gaudir de grans espais als mitjans de comunicació però que funcionen amb la dinàmica glocal que diria Manuel Castells, aquell sociòleg que va descriure com la xarxa social dels mòbils va tombar les eleccions espanyoles del 2004. De cap manera, diran alguns. Van ser uns atemptats que algú va atribuir equivocadament, o intencionadament. Glocal vol dir pensar globamlent i actuar localment. De terrorisme ja en parlem prou sovint en aquest lloc.

Aquesta mateixa setmana han tingut lloc les VI Jornades de les Lletres Ebrenques a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta, amb un programa que enguany inclou molts actes sobre teatre i altres tants sobre poesia eròtica i novel·la negra. Segurament la convocatòria més interessant de la Ilercavònia, amb permís d’Octavi Serret. Una convocatòria que consolida la seua trajectòria i és un puntal estratègic de la difusió de la literatura ebrenca.

Aquest mateix cap de setmana també ha tingut lloc a Vilafranca la VI Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de la pedra en sec als Països Catalans. Evidentment, al país del totxo, l’assumpte de la pedra en sec sona taujà (perdoneu: és la traducció que dóna el Google de paleto). Quan es fa referencia al patrimoni es pensa de seguida en l’immobiliari. La paraula preservació es bifurca entre l’ecologisme i l’acte sexual i de l’estudi més val no parlar-ne. I això no obstant hi ha entitats que conceben les construccions de pedra en sec com un patrimoni cultural que cal preservar i estudiar, com alguna cosa pròpia del territori, i compartida amb els altres països mediterranis, val a dir. I sé de primera mà que a Vilafranca hi ha persones actives que hi dediquen temps, esforços i estudi. Que és així que es construeixen les coses de valor que no es paguen amb diners.

El proper mes tindrà lloc a Vinaròs i Jesús el III Congrès de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, el territori històric de la Ilercavònia, organitzat per les universitats Rovira i Virgili i Jaume I. Una trobada científica que té lloc cada cinc anys i que en aquesta ocasió aplegarà prop de 60 comunicacions. Una convocatòria d’impacte per al cabal de coneixement que tenim sobre nosaltres mateixos. De coneixement del bo, construït amb metodologia.

Mentrestant, El Pont, cooperativa de lletres, que agrupa escriptors entre el Sénia i Almenara, amb seu a Benassal, té a punt de posar en circulació una web de difusió de les seues activitats literàries i culturals, entre les quals hi ha la publicació d’un recull de narracions centrades en la societat actual de les nostres comarques, de la mà de l’editorial Onada de Benicarló. Un recull en el qual participo directament, que veurà la llum en uns mesos.

En qualsevol cas, la notícia que més m’ha il·lusionat m’ha arribat en una conversa de xat. Ha començat a caminar una associació cultural del Maestrat que té per objectiu la dinamització de la llengua i la cultura pròpies de la comarca, si es pot parlar en aquest termes. De fet no ve d’un pam, vist que l’administració que se n’hauria d’ocupar es limita a al corsé provincial. Es tracta d’una associació amb contactes arreu dels pobles i que no naix aïllada del món, sinó connectada a la xarxa del valencianisme cultural. Ja tocava? Potser sí, que ja tocava. En això, les delimitacions profundes de la Ilercavònia, alguna cosa hi deuen tindre a vore. Vull dir en aquest aparent retard històric. Esperem notícies.

La Fira Romana de Traiguera va iniciar-se fa sis anys amb la intenció de recuperar un esdeveniment d’aquestes característiques que altres pobles de la comarca havien anat adoptant des de feia més temps. Dic recuperar perquè se sap que històricament, a l’Edat Mitjana, la reina Maria de Navarra va concedir a la vila llicència per a la celebració d’una fia anual que tenia lloc durant el mes d’octubre precisament. Això va ser el 1440 i no se sap quina vigència va tenir aquesta concessió. Se’n coneix el document, que pertany a l’Arxiu del Regne de València, però no el temps que aquesta fira medieval va continuar tenint lloc. De tota manera, és curiosa la coincidència en el temps dins del cicle anual amb aquest referent remot, que potser els organitzadors inicials de la fira actual van tenir en compte. Actualment, la fira va prendre el motiu de l’antecedent romà per adquirir entitat cultural. La tradició historiogràfica ha atribuït una correspondència entre el topònim Thiar Julia, esmentat per Ptolemeu, astrònom i geògraf hel·lènic que va viure entre els segles I i II, i Traiguera. Resseguir aquesta atribució per saber exactament quan s’inicia és un bon motiu per a la recerca historiogràfica. Doncs a partir d’aquesta atribució tradicional, reforçada per troballes de cultura material romana a la vila i el terme de Traiguera, va prendre’s com a motiu de la fira aquest caràcter de recreació cultural.

En el terreny més social, la realització de la fira és un acord entre l’Ajuntament i les entitats socioculturals locals, fins a setze, per generar activitat i recaptar recursos econòmics. Una bona oportunitat per a l’expansió de la sociabilitat i l’atracció de visitants, és a dir, per a la promoció turística del municipi, que va fent per avançar en aquest vessant de l’activitat econòmica local.

Entremig, hi ha hagut algun episodi de recuperació patrimonial, com ara el del mil·liari de la Creveta, arrancat el 2010 de la seua ubicació vora la CV-11, a dos quilòmetres escassos del poble, la resolució del qual o bé encara no ha tingut lloc o bé no s’ha donat a conèixer. El cas és que el mil·liari en qüestió podia contemplar-se a l’exposició sobre la Via Augusta que podia visitar-se a l’església de l’Assumpció, un espai amb activitat turística durant la realització de la fira. Com que la fira té lloc als carrers i places adjacents a l’església, en ple casc antic del poble, aquesta es converteix en un atractiu més, que en aquesta ocasió acollia l’exposició Recuperació de la Via Augusta, organitzada per la Generalitat, que s’havia pogut visitar anteriorment a la Font de la Salut. Es tracta d’una exposició explicativa d’un projecte que, en molt bona mesura és més l’expressió d’un compromís polític que no l’exposició d’una obra de recuperació. Però que se’n parle ja és alguna cosa. La memòria col·lectiva de la presència d’aquesta romanalla de la història que és la Via Augusta s’havia esborrat en els darrers dos o tres-cents anys i és bo que tenir consciència dels antecedents remots de la nostra civilització. Si més no, per fer-nos càrrec que, després de tot, som gent civilitzada i que ens honora tenir en compte els antecedents. També val la pena esmentar que la fira romana és dels únics moments de l’any que pot visitar-se el museu parroquial sense haver de demanar cita prèvia. Un museu d’instal·lacions molt limitades que, això no obstant, conté unes peces extraordinàries, úniques, del millor de l’art religiós valencià.

Així doncs, la inspiració romana és un bon pretext per dinamitzar la cultura local. En aquest sentit, l’actuació del grup de teatre i animació Los Ganxos resulta del tot decisiva i admirable. Sorgit com un grup de teatre aficionat, Los Ganxos desenvolupen una activitat artística i de dinamització cultural d’allò més interessant. Pel que fa a la fira, les seues actuacions de teatre de carrer, recreant lliurement l’ambientació i alguns personatges propis de la cultura romana, aporten el caràcter imprescindible perquè l’esdeveniment tinga aquesta inspiració. Altrament, tret de les disfresses que es posa la gent de les entitats que participen directament en l’organització de la fira, la cosa romana es reduiria al nom de l’esdeveniment. Los Ganxos saben donar vida a aquesta recreació històrica, que lògicament resulta inusitada per al visitant. El ventall de personatges i actuacions, d’altra banda, aporta una varietat que manté l’interès del públic assistent durant tot el cap de setmana. A més d’això, va cridar-me l’atenció l’efecte d’escola de teatre que aconsegueixen, integrant molts figurants juvenils i infantils, que no solen actuar quan es tracta de representacions damunt l’escenari, però que s’inicien en aquesta pràctica cultural de la mà d’adults entusiastes.

Un aspecte que encara es pot millorar, tant pel que fa a les representacions teatrals com en relació a la informació oficial de la fira, és el de la qualitat dels textos que s’hi posen en circulació. Seria un detall de qualitat emprar el nom correcte dels personatges que hi apareixen. També es troba a faltar una revisió ortogràfica dels textos informatius. Són detalls que el visitant agrairà i valorarà, i que revertiran en la qualitat cultural de l’esdeveniment i del referent turístic que s’intenta bastir.

En conjunt, doncs, un esdeveniment reeixit que té expectatives d’anar a més. Del tot recomanable per passar una estona diferent i entretinguda passejant pels carrers de la Traiguera antiga.

Doncs fem repàs. L’anterior llogater del palau del carrer de Cavallers de València no parava d’incordiar amb les seues propostes d’ensenyament trilingüe, amb la clara intenció de desmuntar les línies d’ensenyament en valencià. El nou govern balear, fent servir arguments que no s’aguanten drets, com ara que hi ha crisi i cal estalviar, està procedint a desballestar l’ordenament lingüístic del sistema educatiu balear. La nova presidenta d’Aragó, una de les primeres coses que va dir és que no aplicarà la llei de llengües. Que les llengües diferents del castellà, a l’Aragó, no passaran de la situació que tenen ara. Especifiquem que, a l’àrea catalanoparlant d’aquesta comunitat autònoma, l’aprenentatge del català s’ha de demanar formalment per part de les famílies interessades i si no arriba a uns mínims de nombre, mala sort. Al Principat, arran de les sentències judicials que emanen de la castració constitucional de l’estatut d’autonomia, ha revifat el mateix moviment que no ha abandonat mai la via de recórrer judicialment contra aquest ordenament. Al PP de Catalunya li ha faltat temps per posar-se al capdavant d’aquests ciutadans que insisteixen a recórrer contra la relativa igualtat de drets lingüístics vigent. Per si hi ha cap dubte, és bo de dir que aquesta igualtat de drets consisteix que els catalans són educats en el coneixement i l’ús de les llengües oficials (també l’occità a la Valh d’Aran) per assegurar que no puguen ser discriminats per aquesta raó. Doncs hi ha una minoria ínfima de famílies que prefereix negar als seus fills aquests drets, els priva d’integrar-se lingüísticament i a més voldria que la resta de famílies fes el mateix. I no es pot dir que siguen immigrants o simplement estrangers. L’únic que busquen és descompondre la cohesió sociolingüística i en conseqüència intenten entrebancar tant com poden la política educativa i la determinació de la seua comunitat de docents, famílies i alumnat. En aquesta dedicació, compten amb les successives sentències originades per l’anorreament constitucional de l’estatut d’autonomia. I també amb els altaveus impagables de la Brunete mediàtica carpetobetònica. D’aquesta manera, una minoria refractària a la integració sociolingüística intenta engegar una autèntica involució del sistema educatiu. Una involució que, cal remarcar-ho, té la seua legitimitat en la sentència del tribunal constitucional espanyol contra l’estatut.

Ara convé fer unes puntualitzacions al respecte d’aquest panorama. En primer lloc, la desconnexió de la societat catalana respecte de l’educació porta a parlar de model d’immersió lingüística. La gran majoria de defensors del model diuen immersió lingüística quan en realitat volen dir escola en català. No és el mateix. La immersió lingüística té lloc quan es tracta d’introduir l’alumnat en el coneixement i l’ús d’una segona llengua, en aquest cas el català. En segon lloc, els jutges espanyols són el col·lectiu de funcionaris més refractaris al coneixement de la llengua catalana. No em cal fer cap enquesta per constatar-ho perquè me n’han parlat de primera mà. Avui, a l’àrea catalanoparlant els jutges espanyols són una casta sense cap connexió amb la realitat social i política, un autèntic cos estrany a la realitat del català. I és així que actuen com el que són: jutge i part alhora. En tercer lloc, comença ser hora que en la qüestió lingüística que ateny una determinada comunitat de parlants hi intervinga la ciutadania interessada i les seues institucions. Els mitjans de comunicació aliens que gaudeixen de la gràcia imperial d’arribar a tot arreu haurien de tenir pels altres el respecte que exigeixen per a les seues pròpies coses. I això també val per als individus concrets. Més concretament: podrien fer el favor de deixar-nos en pau? Encara més: podrien estalviar-se les lliçons de com ens hem d’organitzar el plurilingüisme que tenim aquells que parlen des del seu unilingüisme integrista?

Preguntes retòriques, ja se sap. Ara és temps de tornar a batre l’arbre de la confrontació identitària per recollir prou vot espanyolista. Ja ho tenen tot inventat. I un altre dia podem parlar de com van desaparèixer els ilercavons.