El Pont a Benassal

Dissabte 25 de setembre al matí pujo a Benassal a la trobada d’escriptors de les comarques de Castelló. La meua assistència és del tot conjuntural ja que inicialment no feia intenció de passar el cap de setmana a Xert, però una convocatòria familiar m’hi fa anar. La de la trobada de Benassal m’arriba uns dies més tard i cap a Benassal falta gent.

De les intencions d’aquesta trobada, n’havia tingut notícia a Benicarló, de Josep San Abdon, quan vaig anar-hi per les jornades d’homenatge a Vicent Andrés Estellés. La iniciativa partia de Vicent Usó, de Vila-real i la intenció era formar una agrupació d’escriptors de les comarques de Castelló, amb la finalitat de promoure la literatura escrita en llengua catalana per aquests verals. D’entrada, la idea va sorprendre’m una mica. Existint l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la idea de Vicent Usó pareixia crear una duplicitat. De totes maneres, tal com he dit en altres ocasions, veient el panorama literari del Maestrat i els Ports, qualsevol iniciativa encaminada a crear una mínima dinàmica pública, havia de considerar-se digna de suport.

A Benassal, acudim a la seu de la fundació Carles Salvador. El lloc de la cita no és casual. La figura de Carles Salvador té un valor emblemàtic indubtable. L’exemple de la seua trajectòria en relació a la unitat de la llengua catalana i als cercles valencianistes que van fer possible les Normes de Castelló crida poderosament l’atenció tenint en compte des d’on va actuar durant el període central de la seua vida: des de Benassal. La influència de la seua obra guanya dimensió tenint en compte aquesta dada. L’extensió social de la normativització de la nostra llengua es deu en molt bona mesura a la seua activitat. Així doncs, el lloc de la trobada té un caràcter simbòlic molt ben trobat. Però aquesta no és la causa principal. En realitat aquesta raó d’índole diguem-ne romàntica és accessòria. La raó és que la idea de la creació de l’associació està participada directament per la representació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que com sap tothom és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l’alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana, entre els quals hi ha la llengua potser en primer lloc. L’IEC forma part de la fundació Carles Salvador i Vicent Pitarch n’és la cara més visible. Aquest dia, a la fundació, se l’espera perquè també participe de manera activa en la trobada. Així doncs, la fundació Carles Salvador de Benassal és una infraestructura cultural que queda fora del radi d’influència de les administracions autonòmica i provincial i de les seues xarxes de funcionament. Dins de les quals, val a dir-ho, no té lloc. Al llarg del dia, m’acabo conformant aquesta mateixa sensació en relació a la colla dels escriptors reunits.

En arribar, conec Pere Enric Barreda, benassalenc  professor de la Universitat de Barcelona, llatinista i historiador, de qui ja coneixia parcialment la seua obra de recerca sobre Benassal i el Maestrat i de qui m’havia parlat Joan Ferreres. També forma part de la fundació i és qui ens guia en l’itinerari per Benassal que recorre els espais relacionats amb el mestre i escriptor. Mai no s’acaben de conèixer prou les coses. Contra el que pensava, Carles Salvador tenia estrets llaços familiars a Benassal i tot i que nascut i criat a València, hi va viure com a mestre entre 1916 i 1934, una etapa crucial en la seua carrera professional i artística. El dia acompanya poc i el guia ens condueix per l’itinerari reduït.

Retornats a l’Aula-Museu, encara tenim ocasió de contemplar els efectes personals del despatx del mestre i l’espai on va fer classe, que avui conté una col·lecció arqueològica d’allò més interessant. Després, ve la reunió de constitució de l’associació. No arribem a la vintena. Això no obstant, alguns absents han fet arribar la seua adhesió. N’aprovem el nom: El Pont. També es tracta d”un nom del tot simbòlic, que pren el territori de les comarques castellonenques com el pont que uneix les dues ribes principals del nostre món cultural i nacional: Catalunya i València. També decidim una segona part d’aquest nom: Cooperativa de lletres. Un apel·latiu que vol remarcar el caracter de xarxa de l’associació, un caràcter cooperatiu, no jeràrquic. Un cop dilucidats els primers passos per posar en funcionament l’invent, donem la reunió per ben aprofitada i a dinar. Ens acull La Piqueta.

Després de dinar encara tenim un moment per anar a fer unes fotos al monument a Carles Salvador que hi ha a la placeta del costat de l’església que, com ens ha explicat al matí Pere Enric Barreda, és el resultat dels bombardejos de la legió Cóndor el 1938, que van destruir el centre de la vila. Som un país així: allà on ens hi van sembrar la destrucció, després hi vam plantar una altra vegada la llavor de la nostra plenitud.

Entre aqueixa data i la que aquest escrit veu la llum, l’associació ha començat a fer les seues primeres passes. A poc a poc i bona lletra. Ara el que cal és crear la xarxa social que faça possible  una activitat cultural i literària normals. I això vol dir moltes coses. Vol dir moltes coses i, tanmateix, només que la normalitat s’encarrile, ja serà més que prou.